Naixença

Davant del dolor extrem les dones són lleones. I els homes cadells que van plorant la mare perquè fa molta pupa. I després, en comunió amical entre nós anem escampant que les bledes són elles, quina cara més dura, la nostra. La lleona va estar catorze hores tenint contraccions cada cinc minuts i tot seguit posa't a fer força perquè li va la vida a la criatura, que s'ofegava. Puto monitor de pulsacions. No va plorar ni d'impotència. Increïble. Jo hagués avisat el RACC —i a un capellà— a la mitja hora i xisclant com si em matessin.

Després d'aquesta bestiesa veus sortir el teu fill. Mira que son pare en sap, d'escriure, m'haurien de donar un premi en acabar cada rengle, m'haurien de pagar en efectiu i sense retenció cada vegada que premo la tecla de l'space; Ramon Llull em trucava quan tenia dubtes en algun paràgraf, normalment no li agafava el telèfon però a voltes sí que li'n feia algun, de comentari, els passatges més reeixits són meus, de fet; però vet aquí que no puc trobar les paraules per explicar-vos el naixement del meu fill amb l'esmolat adjectiu que pertocaria, senzillament perquè veure néixer un fill escapa de la raó i no sé com escriure-ho. Potser podria intentar-ho fent-vos veure la imatge ensangonada del seu primer glop d'aire, bracets i cametes que surten enganxades al cos i malden per fer-se espai per primera vegada fora del bressol de sa mare. Potser explicant-vos que el cordó umbilical és una mànega transparent on transcorren fluids blavosos, grocs i vermells que no havia vist en ma vida. Quina meravella. Potser podria dir-vos que se't glaça la sang en veure relaxar la cara de la bestioleta per primera vegada en mig d'aquell cristo. Veure com és, veure què heu fet. Potser assabentar-te que la mare tot just de parir agafa febre per poder escalfar a la criatura contra el seu pit. Potser només em cal donar gràcies a Déu i callar. El meu fill té vuit dies i ara ja sé que rehòsties he vingut a fer en aquest món: estimar-lo fins que em mori. Carn de la meva carn, amor en majúscules.