Quan
un país pateix una decadència tan severa com la nostra, en comptes de sorgir
escriptors que ordenin els valors per mirar de confegir el futur, el que tenim és
a tota la plana intel·lectual practicant una mena de «xafarderia cultural».
Quan els veig barallant-se entre ells ad hominem sense aportar res al
debat públic, m'entren ganes de treure'ls els ulls amb una cullera del cafè i
bullir-los amb la resta d'ingredients amb què farem l'encanteri que salvarà
Catalunya. Es passen el dia barbollant de la gran novel·la que no s'ha escrit
mai al país, però no l'escriuen perquè feina tenen a insultar per Twitter
l'escriptor de la comarca del costat. Aquesta davallada tan bèstia del nivell,
com és natural, només satisfà a qui aspira ser el més pinxet. Amb tot, quan
volen atalaiar la mirada per escriure quins són els problemes i les solucions als
nostres mals, els és absolutament indispensable tirar les cartes del Tarot.
---------------------------------
24.02.2022
Anit Putin va entrar a Ucraïna pel broc gros. De bon
matí constato que l'ONU ha passat del «deeply concerned»
al «strongly condemn». He sortit de casa amb maldecap i parlant sol. Em
pregunto per què aquesta guerra m'afecta i no em va afectar tant la de —posem
per cas— Síria. Em responc a mi mateix la veritat: malgrat que els sirians
s'assemblen físicament més a mi que un ucraïnès caucàsic, quedàvem massa lluny.
Per tant, el dolor del veí m'afecta per proximitat, no per l'aparença. Fins i
tot veure patir la Pat (una gossa que em van matar amb verí) m'ha fet cent
vegades més mal que saber de la mort d'alguna persona que considerava
indesitjable.
---------------------------------
Dissabte.
El Roger juga una competició infantil de bàsquet organitzada pel Club Natació
Terrassa. Sempre estic content de tornar al club on em vaig criar. I dic criar
literalment. Mon pare —que va ser-ne tresorer i president molts anys— ens
deixava al club a les vuit del matí i ens recollia al vespre. Ens vigilaven —en
diagonal— els treballadors del club. M'hi passava els estius i els caps de
setmana. Era (ara és una mena de gegant) un club força gran i tenia tot el que
un nen pot desitjar: piscines, futbol, billar, ping-pong, frontó, bar, amagatalls
com una sala de màquines amb calderes i un senyor eixut i vinclat que les vigilava,
nens i nenes de la meva edat, etcètera. Recordo que al club hi pul·lulava un
tal «Quico»; molt més gran que nosaltres, potser aleshores en tenia trenta i
nosaltres pels volts dels tretze. El Quico va proposar-me diverses vegades
d'anar a casa seva a prendre una coca-cola i a veure pel·lícules porno. Jo feia
poc que em masturbava, crec que tan compulsivament com m'era possible, de
manera que la pornografia, que a mitjans dels vuitanta era inaccessible per a
un nen, la percebia com una mena de viatge interestel·lar al «país dels
macarrons quan tens gana». No vaig anar-hi mai, a casa el Quico. Mon pare el
tenia clissat, i sempre ens va adoctrinar per tal que no el rondéssim. Anys a
venir, el Quico va esdevenir el monstre que intuíem. Crec que encara és a la presó. Va embolicar-se
amb una menor amb qui volia fugir i va assassinar el germà de la nena quan aquest els va enxampar a punt de marxa. Una història molt fosca i molt trista, relatada
a la precària premsa local i poca cosa més. Divuit anys abans d'aquests fets, un
diumenge al vespre quan el club ja era clos, el Quico va saltar la tanca del
frontó i va matar a trets set o vuit gats a la piscina descoberta de cinquanta
metres. Els va deixar estesos i esventrats per les grades. Els operaris van
haver de cloure la piscina tot el dilluns a fi de netejar la sang i les
vísceres de les bestioles. Els monstres existeixen i són una cosa concreta i
delimitada: amb nom i cognoms. Punt.
---------------------------------
Diumenge. Un matí lluminós, però tot d'una sona el
timbre, i la situació s'enfosca. En general, sap que el tinc clissat, sap que
conec el mecanisme que mou la seva impostura. Sap que sé que no sap res, i que
és un farsant i un mentider. Sap sobradament que no em faria res que fos un
ignorant, però també sap que sé que és un ignorant de la pitjor estofa: un ignorant
orgullós. La diferència entre un ignorant i un ignorat-orgullós és abismal,
operen en dos plans diametralment oposats. L'ignorant i prou, que sol ser de
cor senzill (feliç), belluga pel món sense oposició i sense cap tensió que
l'examini; pot fer mal per desconeixença però poques vegades per despit, i mai
per vanitat. Contràriament, l'ignorant-orgullós vol confrontar la seva ignorància
contra el mur del món intel·ligent, i d'aquesta tensió en neix el tedi,
l'avorriment i la incredulitat de qui pateix el seu orgull de tercera divisió. Mr.
Donkeypride t'ofereix de franc el nivell més baix de conversa imaginable. Un
accident a cada revolt. Passes vergonya pel fons, per la forma i per la
modulació. La seva presència t'embolcalla d'una injustícia esfèrica, sobrevinguda,
gratuïta. Immerescuda.
En particular, avui, sona el timbre i Mr. Donkeypride fa
cap a casa meva. S'asseu a taula, la meva taula, i arromangat, menja i beu el
que bonament disposo. I comença a barbollar, a xerrotejar, a descarregar, com
sempre, el primer que li passa pel carabassot. Bigmouth strikes again. Cap
esperança de rigor, només deformacions matusseres de la seva imbecil·litat congènita.
Grotesc de naixement com és, no arriba ni al que hom ha establert com a «cunyat»:
un cunyat com a mínim va estar a punt de contactar amb la realitat, va
flairar-la. Ell no.
Parla de la guerra a Ucraïna i cinc minuts abans de la
guerra t'hauria situat Ucraïna al costat Michigan. Xerra de l'URSS amb
suficiència, però li anomenes Pravda i creu que és un perfum francès. Garla dels
Estats Units com si fossin cosins seus, i si l'interrogues una mica —en sóc un
especialista— acaba confessant-te que creu que Henry Kissinger és una marca de
màquines de cosir. Hauries de pagar per parlar d'una guerra, imbècil. Trepitja tots
els llocs comuns racistes de merda fins a quedar ben tip. A casa meva. Davant
dels meus fills. I jo ho aguanto. Jo sostinc des de fa quinquennis tot el pes
de la seva estultícia olímpica, traient de dins meu un «saber estar» que m'he
d'inventar sobre la marxa. La seva presència em transforma: no sóc el mateix
quan arriba que quan marxa. Noto com se'm reubiquen els òrgans, noto com em
belluga l'estómac tractant de protegir-se. Sento com la meva paciència i la
meva bondat es veuen compromeses fins al límit de l'últim marge de la frontera.
Tu saps que jo sé que tota la teva vida és de cartó pedra i tots dos fem
comèdia. Jo faig comèdia per mor d'un bé superior, per mor de l'estabilitat de l'edifici,
tu fas comèdia perquè has triat la comèdia per substituir la integritat; i ara,
carallot, la inèrcia d'aquesta impostura vital no pots aturar-la perquè, fonamentalment, ets un covard. Llengut. Bord. Nyeu-nyeu. Cretí dels setze ous. Arramba-ovelles.
---------------------------------
02.03.2022
Sisè dia d'ocupació i guerra a Ucraïna. Brandar la pancarta de «NO A LA GUERRA» des de plaça Catalunya
al mateix temps que a Ucraïna hi ha civils morts pel carrer i nens espaordits
malvivint al metro és la quinta essència de la desconnexió de la realitat, el
corol·lari del Reial Papanatisme. És immoral, de fet. Els ucraïnesos tenen tot
el dret d'agafar un fusell per defensar els seus fills d'un psicòpata desbocat.
I tot país civilitzat té el deure d'ajudar-los amb tots els mitjans que els
sigui possible. La demagògia exquisida d'alguns és tan subtil que només la pots
extirpar amb un cop de rem al cap. A Catalunya podríem tenir Putin al massís de
Cadiretes i aquesta patuleia seguiria sense defensar res, perquè per als
integrants d'aquests grups tan selectes de bones persones, és molt més
important morir mantenint la superioritat moral, que viure havent defensat amb
un fusell el teu país, la teva família, o el teu veí.
---------------------------------
Monarquia. Els catalans no entenem la monarquia, som massa racionals
i ens manca sentit de l'humor. La monarquia és una idea supraterrenal. La
monarquia no falla, els sobirans poden cometre algun error, comprensible, com
és natural, per l'encastellament del càrrec. Som nosaltres els qui fallem,
perquè no sabem gaudir de l'espectacle. Fins i tot he sentit catalans
preguntant-se: «Quant costa una monarquia?». Es pot ser més mesquí? Quant
cobren els actors d'una obra de primera categoria? I a mi què collons
m'importa.
---------------------------------
Cambrils. Dinar del YTAC. A
quarts de dotze faig cap al Mas Bonet, on viu el kulak més important sud enllà del
massís del Garraf. El foc ja està encès. Reunió —després de deu mesos— del Yes
to all Club. Un club on encara es fuma en interiors i on la pudor de lloc comú i
a actualitat mirem de ventilar-la abans d'entrar. Tots els integrants el club som
feministes de la primera onada, però també hi ha feministes de la quarta onada o
postestructuralistes, els quals fan cap al mas en poni i llegint Judith Butler.
I a l'hora dels espanyols: dos minuts abans de dinar. Aquest retard obre la
porta a explicar-me. Li conto al kulak que, a punt de fer-ne cinquanta, ja tinc
la crisi dels seixanta. Tenint en compte els meus actuals quaranta-nou anys vampírics
(sembla que en tingui, segons diuen, trenta-set) i conjugant-ho amb la crisi avançada
del seixanta, la gent que casualment es troba amb mi, s’està enfrontant amb un
senyor que té vint-i-dos anys més del que sembla. Aquest equívoc fa que hagi de
dir que no cinc o sis vegades per setmana a propostes del tot juvenils, propostes
que no tenen cap mena de sentit dins de la meva cosmovisió presenil. En
l’esfera interna, aquesta crisi avançada dels seixanta opera, sobretot, pensant
al voltant de la mort, del fet que la cosa s’acaba. Per acabar-ho d’amanir, sóc
un hiperrealista de tal magnitud, que del vel que —per un mecanisme de defensa—
posem sobre la mort per tal de viure sense notar la seva presència, jo me n'he
fet un fulard i el llueixo tardor i hivern. Si arribo als noranta, serà un
espectacle assistir a les meves conferències sobre aquest tema.
---------------------------------
Les
festes a la meva edat les pago 7/1 al mercat de la ruïna mental. No obstant això,
si hagués sabut que l'endemà de la festassa moriria Pau Riba, m'hauria agradat
acabar la nit fent un gran foc a la platja i ballar una mena de dansa antiga
improvisada. Espectacular l’entrada en directe d’Albert Pla a Catalunya Ràdio
per puntualitzar-li a Laura Rosel i companyia que de «va treballar fins a l’últim moment» i que «era molt treballador» res de res. Explica que això de catalanitzar-lo
amb el «treballar molt» està molt bé, però que Pau Riba, si
ser català és això, era la cosa menys catalana de la Terra. Tot el tall d’Albert
Pla parlant de les anècdotes i viatges que va viure amb ell és el millor «obituari de tornada contra el tedi» que s’ha dit mai en català. Tant de
bo Pau Riba l’hagi rigut tant com jo. Amb tot, crec que Pau Riba ha tingut una
vida bona. Només vaig parlar amb ell una vegada; m’agrada pensar que va ser
generós, cosa que no sé del cert, només la intueixo.