De casa del Rubèn i el Jonathan Egea —bessons inseparables, amb els quals formàvem un front català terrorífic, un bastió— des de casa d'ells, deia, fins a l'escola Bisbat d'Egara (malgrat el nom, escola laica que res tenia a veure amb resar ni mandangues) sempre fèiem el mateix recorregut. A mig trajecte vam començar a coincidir, a creuar-nos, amb un sagal més o menys de la nostra edat que era altot i tenia un cap grandíssim, extraordinari, mai vist, cosa que el feia totalment desgarbat; també era lletjot de cara, i blanc, molt blanc, però tanmateix amb cabells negres, arrissats tipus micròfon.
Nosaltres, sagals al cap i a la fi, que amb aquestes coses ja se sap, vam començar a cardar-nos d'ell, primer entre nós, en petit comitè, fins que un dia, de bon matí, a una distància prudencial, li vam començar a cridar: ¡BOMBILLA! ¡BOMBILLA! ¡BOMBILLA! Ben fort i fins i tot un quart i nítid ¡BOMBILLA!, per deixar clara la nostra posició intel·lectual davant d'aquell —a ulls nostres— desastre irreversible. En aquesta primera ocasió, el nano va quedar tan sorprès que palplantat allà on era, mirant-nos amb els ulls aquells de perdiu, res no va dir, ni res va moure, el pobre.
L'èxit d'aquell atac furibund sense resposta, ens va encoratjar força i cada matí romaníem amatents a la caça del nostre nou amic. La següent vegada que vam veure'l, ja ens vam animar i la nostra posició ideològica fou acompanyada d'uns arguments més incisius: ¡BOMBILLA!, ¡BOMBILLA! ¡ERES UN CABRÓN!, ¡BOMBILLA, CABRÓN!. La nova crida, amb l'ingredient afegit, no poc important de ¡CABRÓN!, copsà l'atenció del Bombilla i el noi, amb un instint d'orgull que l'honra, va començar a empaitar-nos corrent —com corria el bandarra!— i vam arribar a l'escola amb tot just uns vint metres de marge, esbufegant, i petant-nos de riure a base de bé. I així, aquells matins abans dormilegues i ensopits es van tornar ben divertits amb la conya de trobar-se a Jackson Bombilla. El pobre noi, quan ens veia ja no esperava a sentir què li dèiem —perquè sempre li dèiem el mateix— i es limitava a córrer al darrere nostre; però mai tingué el més mínim èxit perquè nosaltres érem uns atletes dalt nivell i fins i tot —degut a l'entrenament diari que ell ens proporcionava— ens permetíem, alhora que corríem, seguir manifestant-li la nostra indignació per la mida del seu cap.
Van passar els anys, va vindre l'institut, i així, de forma natural, vingué la discotoquin. De primer, la sala La Nau fou la sensació, amb un ventall de cuixa força atractiva, i una música que airejava tot el panorama nacional amb alguns hits internacionals. Però després, ja observat el tema en diverses sessions, vaig voler explorar també un mercat femení de més quillismo atès que les pijas de La Nau, amb l'uniforme encara de l'escola de monges Airina, faldilla a quadres i camisa blanca, no es deixaven fotre gaire mà, només petonets, i això estava perjudicant de forma greu la meva projecció sexual, fins aleshores imparable. De manera que vaig començar a freqüentar la discotoquin NO NAME, de gran prestigi internacional, i que disposava d'un ramat molt interessant, disposat a conèixer-me atès el meu aspecte net i endreçat, el meu vestir estrany però avançat per l'època, la meva Variant Star amb tub HRC, rotor de KTM i foco d'NSR, les meves formes educades, diria cavalleresques, els meus orígens elitistes (fill de ca n'Anglada), el domini total dels dos idiomes, la meva mítica mirada de Tigre de Bengala a partir del segon combinat, i tants i tants d'altres aspectes a destacar, i tal.
Un dissabte tarda, de la barra estant, havent ingerit entre 3 i 4 Four Roses & Cocacola que ja em feien veure nenes mones per tot arreu, quan fins i tot creia que n'hi havia dues que em picaven l'ullet, vaig notar que una bèstia molt grossa, molt forta, un portent, m'agafava d'un braç amb una mà, amb l'altra mà m'estirava l'orella fins a elevar-me lleugerament per sobre del terra, i amb una mestria fora de discussió, encara elevat, va començar a traslladar-me a fora del NO NAME fent unes passes llargues i dient-me a cau d'orella —ja molt dilatada i roja degut a l'estirament—: ¡AHORA TE VAS A ENTERAR! ¡AHORA TE VAS A ENTERAR!
En aquells 15 segons de viatge, sota la mirada atenta de totes les femelles que jo havia estat marcant con un ramader professional, en aquella travessa demencial cap al ridícul més espantós, el meu trànsit intestinal va passar d'intentar digerir els Four Roses, a mirar de trobar un tap natural a l'excreció que degut a la por, sens dubte estava demanant pista per sortir a l'espai exterior. Una vegada fora, el puto Bombilla, aquell cabró d'antany que ens perseguia només per donar-li el nostre punt de vista, em va posar contra la paret, a tres metres de la porta de la sala de prestigi internacional i va començar a dir-me: ¡AHORA QUÉ, AHORA QUÉ CABRÓN!. Jo notava amb força com l'orella palpitava i només volia, desitjava, que la Verge i Nostre Senyor ajudessin a un pobre noi abandonat, amenaçat, ultratjat per una bombeta assassina de metre noranta que amb uns ulls de perdiu injectats en sang em repetia una i una altra vegada: ¡EH!, ¡EH!, ¡EH!, ¡AHORA QUÉ!. Els meus precs, la meva religiositat, en aquell moment tan devota, la meva fe indestructible en un futur millor, tot això, va fer que de sobte aparegués el Jordi, EL GRAN JORDI, aquella bèstia formidable, esdevinguda àuria, d'ulls verd brillant, criada amb les millors mitjanes de vedella del Berguedà, amb les llenties més ferroses del Principat, el Jordi, el Jordi s'atansa al Bombilla, li prem l'espatlla dreta amb força, dibuixa un somriure, de seguretat, de líder, i amb una veu potent, GREU, li digué tranquil·lament: Este chaval es mi amigo, y no lo vas a tocar.
ES MI AMIGO, Y NO LO VAS A TOCAR. Sí, con un salm diví, unes paraules sorgides directament del Creador, perquè jo només crec amb Déu quan m'interessa, quan trona, però Déu no, Déu creu en nosaltres, és collonut, però has de tindre problemes gruixuts, de veritat. I així és com el Bombilla va afluixar el braç i va convindre els detalls de la meva llibertat amb el Jordi, detalls que no vénen al cas, sense importància. I així fou com el puto Bombilla es veié superat novament i com la providència salvà a un pobre noi de metre seixanta-vuit de les urpes del ressentit més gran de la Terra.
L'èxit d'aquell atac furibund sense resposta, ens va encoratjar força i cada matí romaníem amatents a la caça del nostre nou amic. La següent vegada que vam veure'l, ja ens vam animar i la nostra posició ideològica fou acompanyada d'uns arguments més incisius: ¡BOMBILLA!, ¡BOMBILLA! ¡ERES UN CABRÓN!, ¡BOMBILLA, CABRÓN!. La nova crida, amb l'ingredient afegit, no poc important de ¡CABRÓN!, copsà l'atenció del Bombilla i el noi, amb un instint d'orgull que l'honra, va començar a empaitar-nos corrent —com corria el bandarra!— i vam arribar a l'escola amb tot just uns vint metres de marge, esbufegant, i petant-nos de riure a base de bé. I així, aquells matins abans dormilegues i ensopits es van tornar ben divertits amb la conya de trobar-se a Jackson Bombilla. El pobre noi, quan ens veia ja no esperava a sentir què li dèiem —perquè sempre li dèiem el mateix— i es limitava a córrer al darrere nostre; però mai tingué el més mínim èxit perquè nosaltres érem uns atletes dalt nivell i fins i tot —degut a l'entrenament diari que ell ens proporcionava— ens permetíem, alhora que corríem, seguir manifestant-li la nostra indignació per la mida del seu cap.
Van passar els anys, va vindre l'institut, i així, de forma natural, vingué la discotoquin. De primer, la sala La Nau fou la sensació, amb un ventall de cuixa força atractiva, i una música que airejava tot el panorama nacional amb alguns hits internacionals. Però després, ja observat el tema en diverses sessions, vaig voler explorar també un mercat femení de més quillismo atès que les pijas de La Nau, amb l'uniforme encara de l'escola de monges Airina, faldilla a quadres i camisa blanca, no es deixaven fotre gaire mà, només petonets, i això estava perjudicant de forma greu la meva projecció sexual, fins aleshores imparable. De manera que vaig començar a freqüentar la discotoquin NO NAME, de gran prestigi internacional, i que disposava d'un ramat molt interessant, disposat a conèixer-me atès el meu aspecte net i endreçat, el meu vestir estrany però avançat per l'època, la meva Variant Star amb tub HRC, rotor de KTM i foco d'NSR, les meves formes educades, diria cavalleresques, els meus orígens elitistes (fill de ca n'Anglada), el domini total dels dos idiomes, la meva mítica mirada de Tigre de Bengala a partir del segon combinat, i tants i tants d'altres aspectes a destacar, i tal.
Un dissabte tarda, de la barra estant, havent ingerit entre 3 i 4 Four Roses & Cocacola que ja em feien veure nenes mones per tot arreu, quan fins i tot creia que n'hi havia dues que em picaven l'ullet, vaig notar que una bèstia molt grossa, molt forta, un portent, m'agafava d'un braç amb una mà, amb l'altra mà m'estirava l'orella fins a elevar-me lleugerament per sobre del terra, i amb una mestria fora de discussió, encara elevat, va començar a traslladar-me a fora del NO NAME fent unes passes llargues i dient-me a cau d'orella —ja molt dilatada i roja degut a l'estirament—: ¡AHORA TE VAS A ENTERAR! ¡AHORA TE VAS A ENTERAR!
En aquells 15 segons de viatge, sota la mirada atenta de totes les femelles que jo havia estat marcant con un ramader professional, en aquella travessa demencial cap al ridícul més espantós, el meu trànsit intestinal va passar d'intentar digerir els Four Roses, a mirar de trobar un tap natural a l'excreció que degut a la por, sens dubte estava demanant pista per sortir a l'espai exterior. Una vegada fora, el puto Bombilla, aquell cabró d'antany que ens perseguia només per donar-li el nostre punt de vista, em va posar contra la paret, a tres metres de la porta de la sala de prestigi internacional i va començar a dir-me: ¡AHORA QUÉ, AHORA QUÉ CABRÓN!. Jo notava amb força com l'orella palpitava i només volia, desitjava, que la Verge i Nostre Senyor ajudessin a un pobre noi abandonat, amenaçat, ultratjat per una bombeta assassina de metre noranta que amb uns ulls de perdiu injectats en sang em repetia una i una altra vegada: ¡EH!, ¡EH!, ¡EH!, ¡AHORA QUÉ!. Els meus precs, la meva religiositat, en aquell moment tan devota, la meva fe indestructible en un futur millor, tot això, va fer que de sobte aparegués el Jordi, EL GRAN JORDI, aquella bèstia formidable, esdevinguda àuria, d'ulls verd brillant, criada amb les millors mitjanes de vedella del Berguedà, amb les llenties més ferroses del Principat, el Jordi, el Jordi s'atansa al Bombilla, li prem l'espatlla dreta amb força, dibuixa un somriure, de seguretat, de líder, i amb una veu potent, GREU, li digué tranquil·lament: Este chaval es mi amigo, y no lo vas a tocar.
ES MI AMIGO, Y NO LO VAS A TOCAR. Sí, con un salm diví, unes paraules sorgides directament del Creador, perquè jo només crec amb Déu quan m'interessa, quan trona, però Déu no, Déu creu en nosaltres, és collonut, però has de tindre problemes gruixuts, de veritat. I així és com el Bombilla va afluixar el braç i va convindre els detalls de la meva llibertat amb el Jordi, detalls que no vénen al cas, sense importància. I així fou com el puto Bombilla es veié superat novament i com la providència salvà a un pobre noi de metre seixanta-vuit de les urpes del ressentit més gran de la Terra.
Ja han passat 25 anys, Jackson Bombilla. Només érem sagals, home, una mica fills de puta, però sagals. Ja sé que ara t'has fet Policia Municipal, i que vas en moto, amb un casc fet a mida, clar, perquè d'estàndard no te'n cap cap de casc al cap. Ens hem vist moltes vegades i em mires amb ganes de matar-me, o el que és pitjor: de multar-me. T'ho noto, vols atrapar-me amb aquella moto tan ràpida i treure'm la llibreta; però recorda, capgròs, si la cosa es posa lletja, Déu estarà amb mi, perquè des que va aparèixer el Jordi, sóc el seu més humil servidor.