20 de setembre. Angelina Jolie i Brad Pitt s'han cansat de veure's la part de baix i estan fent números. De cara a la galeria semblava que tot anava bé però no, exactament com passa als matrimonis catalans. La senyora Jolie no m'ha fet mai gràcia però el senyor Pitt que no se'm posi tonto perquè encara creuaré la línia i després tot seran plors etcètera. La Vanguardia assaboreix la ferida amb un periodisme d'investigació profund, de gran calat: «La intérprete no soportaba la forma como la madre de Pitt vestía a Shiloh, con vestidos de hadas y princesas que sacaban a la actriz de sus casillas». Fa molta ràbia que et guarneixin el nen amb segons què i en aquest sentit la ruptura la trobo justificada. Hi ha una altra línia d'investigació que furga en el fet que Brad Pitt podria haver estat olorant la Marion Cotillard. Olorant la meva Marion, concretament. Ets un Fill de la Gran Barjaula, Brad Pitt, i no tinguis cap dubte que la bufera de Déu et farà caure de la moto.
Vesprada fresca, s'ensuma la tardor i la tristesa, valgui la redundància. El senyor Cunit diu que han detectat que el conservant de què està compost el Dalsy es veu que no sé què. El que més em preocupa del Dalsy és no tenir-ne, com és natural. Quan un medicament és mano de santo no es fan preguntes. Les xeringues de plàstic curulles d'aquest miracle seguiran corrent per casa com l'aigua.
21 de setembre. Quarts de nou. L'argentina que cada matí em posa el cafè està per jugar a metges quatre hores seguides; i a sobre em tira unes mirades de garbell que parlen tres idiomes. Són tan potents com les del Clint Eastwood però en comptes de buscar el combat, busquen bastir un niu d'amor. D'altra banda, aquell cul és la representació exacta de tota la luxúria d'aquest món, és l'esca que malda perquè cometis un pecat. Servida en dues meitats exactes. Sort que aquesta situació m'agafa en plena fase post-sexual i amb tota la llenya cremada perquè, si em troba quan l'escamarlà encara era viu del tot, començaria a explicar-li la meva visió del món i cauria com va caure Cardona, però sense setge.
22 de setembre. Confirmat. El meu fill gasta com un Lamborghini Diablo. Ara suma guarderia, roba, bates, sabates, bolquers, crema hidratant per al cos, crema hidratant per a la cara, crema hidratant per al culet, xampús, sabons, pediatres, vitamines, medicines, joguines, llet, fruita, tall, contes, tiquets per als cavallitus que fan voltes i voltes, piruletes i bicicletes i després véns a preguntar-me per què no li donem un germanet.
El Dia Mundial sense Cotxes és un dia on es perjudica la gent que va a treballar a Barcelona per intentar que pensin en un canvi de model que no tenen gens clar i que, en qualsevol cas, no hi hauria diners per canviar. Retòrica municipal de columbari. El que hauríem de fer amb urgència, Morena de la serra, és tirar endavant d'una recontraputa vegada la B-40 i poder anar a Girona o Tarragona sense passar per Àfrica, que és exactament el que hem de fer ara les persones respectables, és a dir: les d'interior. Ho asfalti. Després d'una B-40 sense límit de velocitat i escandalosament ampla, necessitem una C-58 amb dotze carrils, sis cap allà i sis cap aquí, i ampliar aquella rampa celestial del BUS-VAO des de Meridiana fins a Dr. Fleming. Vull volar per sobre de l'Eixample i estacionar l'auto al bell mig del CINESA Diagonal.
Veus tot això, fill? Asfalta-m'ho.
23 de setembre. Escriure és explicar una cosa, escriure bé és explicar una cosa fent-la entenedora, i fer l'imbècil és escriure coses poc interessants farcint-les d'un vocabulari ampul·lós que no fa res més que il·luminar l'engrut que viu rere la vanitat. Podeu seure.
Aquest matí he assistit a un espectacle semblant a aquell del pícnic enmig de l'asfalt. Un altre episodi que no oblidaré mai. Tinc un client, el Sr. Romero, que deu tenir uns setanta anys, des d'avui ídol indiscutible del despatx, a qui li gestiono de fa molts anys el patrimoni. Tenia hora a les nou per parlar amb mi d'un llogater que vol rescindir un contracte en vigor. Quan ha entrat he vist que duia una mena de maleta però no hi he parat atenció. L'he fet passar a la sala de juntes, i aleshores he pogut comprovar que la maleta que duia era un coixí de ratlles verdes i blanques amb una nansa de roba. S'ha presentat a veure'm amb un coixí de jardí transportable, una cosa mai vista. Ha posat el coixí damunt la cadira i s'ha deixat caure amb el seu cul de grans dimensions: Flop! Té un paner que deu fer metre vint. No m'ho podia creure.
—Hombre, señor Romero, veo que viene usted preparao —li he deixat anar.
—Sí, hijo, voy con él a todas partes.
Quan ha acabat la consulta, ha tibat de la nansa i s'ha endut el gadget amb una naturalitat feridora. Com que sóc un professional, no he volgut tafanejar els motius pels quals du sempre aquest estri. Però n'he pagat el preu: m'he passat tota la migdiada pensant quines forces de la naturalesa poden induir-te a transportar alegrement un fenomenal coixí amb nansa. Per què hi ha al mercat coixins amb nansa? Quina mena de furóncol malvat el deu està atacant? I si fos el cas: De quina mida estem parlant? Quin aspecte podria tenir? A quina zona exacta del turbo-pàner hi ha trobat la llar? Té ramificacions? És fibril·lar, o sebaci? Què en pensen els seus fills del coixí transportable i quins traumes arrosseguen? Què en pensa la senyora Romero d'aquest assumpte, va comprar-li ella, l'accessori? N'està en contra i és raó de disputes, o bé hi està a favor i l'esperona cada matí amb un petó al front? Són tantes les incògnites, Sr. Romero, és tanta l'admiració que em provoca la seva llibertat d'esperit, la seva total desconnexió a les regles més bàsiques d'estètica i comportament que aquesta societat ha bastit a cop de prejudicis. L'estimo, Sr. Romero, per dir-ho ras i curt, vingui a veure'm aviat.
El Dia Mundial sense Cotxes és un dia on es perjudica la gent que va a treballar a Barcelona per intentar que pensin en un canvi de model que no tenen gens clar i que, en qualsevol cas, no hi hauria diners per canviar. Retòrica municipal de columbari. El que hauríem de fer amb urgència, Morena de la serra, és tirar endavant d'una recontraputa vegada la B-40 i poder anar a Girona o Tarragona sense passar per Àfrica, que és exactament el que hem de fer ara les persones respectables, és a dir: les d'interior. Ho asfalti. Després d'una B-40 sense límit de velocitat i escandalosament ampla, necessitem una C-58 amb dotze carrils, sis cap allà i sis cap aquí, i ampliar aquella rampa celestial del BUS-VAO des de Meridiana fins a Dr. Fleming. Vull volar per sobre de l'Eixample i estacionar l'auto al bell mig del CINESA Diagonal.
Veus tot això, fill? Asfalta-m'ho.
23 de setembre. Escriure és explicar una cosa, escriure bé és explicar una cosa fent-la entenedora, i fer l'imbècil és escriure coses poc interessants farcint-les d'un vocabulari ampul·lós que no fa res més que il·luminar l'engrut que viu rere la vanitat. Podeu seure.
Aquest matí he assistit a un espectacle semblant a aquell del pícnic enmig de l'asfalt. Un altre episodi que no oblidaré mai. Tinc un client, el Sr. Romero, que deu tenir uns setanta anys, des d'avui ídol indiscutible del despatx, a qui li gestiono de fa molts anys el patrimoni. Tenia hora a les nou per parlar amb mi d'un llogater que vol rescindir un contracte en vigor. Quan ha entrat he vist que duia una mena de maleta però no hi he parat atenció. L'he fet passar a la sala de juntes, i aleshores he pogut comprovar que la maleta que duia era un coixí de ratlles verdes i blanques amb una nansa de roba. S'ha presentat a veure'm amb un coixí de jardí transportable, una cosa mai vista. Ha posat el coixí damunt la cadira i s'ha deixat caure amb el seu cul de grans dimensions: Flop! Té un paner que deu fer metre vint. No m'ho podia creure.
—Hombre, señor Romero, veo que viene usted preparao —li he deixat anar.
—Sí, hijo, voy con él a todas partes.
Quan ha acabat la consulta, ha tibat de la nansa i s'ha endut el gadget amb una naturalitat feridora. Com que sóc un professional, no he volgut tafanejar els motius pels quals du sempre aquest estri. Però n'he pagat el preu: m'he passat tota la migdiada pensant quines forces de la naturalesa poden induir-te a transportar alegrement un fenomenal coixí amb nansa. Per què hi ha al mercat coixins amb nansa? Quina mena de furóncol malvat el deu està atacant? I si fos el cas: De quina mida estem parlant? Quin aspecte podria tenir? A quina zona exacta del turbo-pàner hi ha trobat la llar? Té ramificacions? És fibril·lar, o sebaci? Què en pensen els seus fills del coixí transportable i quins traumes arrosseguen? Què en pensa la senyora Romero d'aquest assumpte, va comprar-li ella, l'accessori? N'està en contra i és raó de disputes, o bé hi està a favor i l'esperona cada matí amb un petó al front? Són tantes les incògnites, Sr. Romero, és tanta l'admiració que em provoca la seva llibertat d'esperit, la seva total desconnexió a les regles més bàsiques d'estètica i comportament que aquesta societat ha bastit a cop de prejudicis. L'estimo, Sr. Romero, per dir-ho ras i curt, vingui a veure'm aviat.