29 de setembre. Començo Mad Men. Sempre vaig tard però sempre arribo. Man Men, s'hauria de dir, perquè més masclista no pot ser. Com més la miro més em fa pensar que al Manhathan dels anys seixanta Iniciativa per Catalunya no hi tindria res a fer; ni ara tampoc, esclar. Hauria tret zero vots, no s'hauria votat ni el candidat a si mateix, una cosa mai vista. La sèrie bàsicament gira sobre un grup de gent que fuma. Després hi ha la Sra. Draper. És una cosa que s'ha de veure, no es pot explicar, està literalment per perdre el cap. Està per deixar la dona, els fills i la dignitat completament arraconada i convertir-te en un pària i un desgraciat. Un desgraciat però que ara va amb ella, naturalment. En cas d'haver estat jo Don Draper, li hauria fet tants fills, que al barri residencial on viuen haurien acabat posant-li el meu nom, de la quantitat de nens meus que correrien per allà. «Sí, recte amunt per Lopàmert i després giri a la dreta, vagi amb compte amb el cotxe perquè hi ha nens d'aquest senyor per tot arreu».
30 de setembre. Per tal que aquest Dietari respiri una mica de rigor, cada dia escric dos o tres rengles en una llibreta i hi registro la data corresponent. Trobo una anotació molt inquietant feta la nit del 29 de setembre: «Rebo insults i amenaces per part de Donatello per haver opinat d'ell en aquest dietari que el català li fa bola». És molt gros que una tortuga ninja t'amenaci. Me'n vaig a llit inquiet. L'endemà al matí hi ha una segona anotació: «Donatello esborra els tuits on m'amenaçava i munta una mena de consultori on es presenta com a Jesucrist i assegura que jo formo part d'un grup (?) que sempre l'ataca». Les herbes que va receptar-me el doctor Ravenissa són un miracle i evacuo amb puntualitat britànica.
Els savis del DIEC han decidit per l'article vint-i-tres zruscar-se bona part dels accents diacrítics. I sense consultar-me. No només penso seguir posant tots els accents diacrítics que volen suprimir, sinó que n'inventaré de nòus. D'altra banda, per generar encara més confusió, d'ara endavant sempre accentuaré la paraula «Nó». Tot i que nó nó és un accent diacrític, sinó galàctic, faré ús de la meva repercussió internacional perquè acabi esdevenint un símbol de crítica i resistència contra la —cada vegada més nombrosa— Brigada de l'Ocurrència.
Els savis del DIEC han decidit per l'article vint-i-tres zruscar-se bona part dels accents diacrítics. I sense consultar-me. No només penso seguir posant tots els accents diacrítics que volen suprimir, sinó que n'inventaré de nòus. D'altra banda, per generar encara més confusió, d'ara endavant sempre accentuaré la paraula «Nó». Tot i que nó nó és un accent diacrític, sinó galàctic, faré ús de la meva repercussió internacional perquè acabi esdevenint un símbol de crítica i resistència contra la —cada vegada més nombrosa— Brigada de l'Ocurrència.
1 d'octubre. El regidor Daniel Mòdol ha qualificat la Sagrada Família de «pseudoobra de Gaudí», de «gran farsa que arrosseguem fa temps», i ha reblat que li sembla «una mena de mona de Pasqua gegant». Tirem-la a terra, Mòdol, i hi aixequem un hospital per a guenyos. Una de les diferències entre els francesos i nosaltres és que ells han sabut conservar cada església, cada castell, cada pont i cada refotuda pedra del seu patrimoni cultural i nosaltres ho arrasem tot en nom de la modernitat per elevar-hi —la majoria de vegades— un moderníssim nyap. Per això l'Arieja és tan bonica i en canvi Catalunya cada dia s'assembla més a un pastís fet per un nen de quatre anys.
2 d'octubre. Anit van tallar el cap a Pedro Sánchez, al cel sigui. Totes les cartes que té ara el PSOE són espantoses i a sobre surt a jugar la partida de pòquer contra el PP amb una cosa tan creïble com una mona de fira amb ulleres de sol. («—Poker de reyes! —Y un pimiento!»). Molta sort.
El Barça perd 4-3 contra el Celta. Les vint primeres jornades de lliga són com les patates que acompanyen una mitjana de vedella: te les menges per proximitat. Cesc tenia ADN Barça i jo també, després del 3-0 m'he posat a veure Mad Men. Per bé que als deu primers minuts del capítol encara pensava en la poruga defensa del Barça, tan bon punt he vist la Sra. Draper he començat a avançar les línies.
4 d'octubre. M'assabento que la Brigada de l'Ocurrència ara també admetrà que diguem les hores a la castellana. Són les cinc menys tres quarts de sis i vint-i-set. La mesura certament innovadora fóra passar les hores a pessetes: són tres quarts menys cinc de duro, gairebé a tres rals de migjorn. Si la Brigada segueix oficialitzant l'empobriment de la llengua, acabarem tots escrivint xava i parlant com José Zaragoza.
5 d'octubre. Una hora abans d'entrar a la feina ja sóc a sota prenent cafè i sempre regalo mitja hora al despatx. Per què? Per Catalunya, naturalment. L'argentina de la cafeteria em transmet tota la tendresa i predilecció que pot cabré en l'acció de posar-te un cafè, no és un cafè normal: és un cafè que vol obrir una via a l'escullera que em protegeix dels delits carnals. Cada dia suporto la pressió d'aquells ullets, cada dia poso a prova les meves conviccions i cada dia l'escullera té els blocs de granit més rosegats, no ens enganyem.