Sóc un imbècil social

Quan ets un imbècil social, com ara jo, només et queda la família i les addiccions. La literatura diguem-ne de morir per dins amb dignitat que estic escrivint darrerament no té preu, com esteu comprovant els qui teniu cert gust i afany intel·lectual. De forma gratuïta, per cert. I ho noto, noto que em dono de franc a la Ciència —que sou qui em llegiu—, que us obro el cor alegrement a canvi de res, i que, com paneroles de cuina, absorbiu els nutrients de les meves ensenyances com si això fos Xauxa. Socialment, com deia, transito la mort clínica, per bé que la gent em veu pel carrer i fins i tot podria tocar-me, o trucar-me, no hi sóc. Ni se m'espera. Només vull quedar amb mi, que sóc el qui realment té interès, des del meu punt de vista. Només vull quedar amb mi però no vull trobar-me, per ser exactes. Aquesta gent que fa esport o excursions per trobar-se a si mateixa el que troba és l'imbècil de sempre però rodejat de natura; fet que agreuja el problema, com és natural, perquè a sobre podrien relliscar amb una pedra roma i caure. Quan per desgràcia em trobo, m'agrada fer-ho rodejat de tot tipus de distraccions que desviïn l'atenció del jo cap a la cosa més propera que no sigui jo. Sóc un expert en l'art metafísic de la fugida del jo. La destrucció via consum de drogues dures seria una eixida ràpida per integrar-me, drecera força interessant quan tens vint anys, quan les cèl·lules motores les pots destruir a l'engròs, però ara em trobo en un estadi de gaudi molt superior. He aconseguit que els coneguts —diguem-ne amics, per fer-ho més transitable— prenguin consciència que sóc un imbècil social i malgrat això m'estimin, cosa que resulta estranya i només s'explica coneixent en profunditat la tara il·lustrada —o desviació il·luminada— que m'assota des que vaig néixer, és a dir: només s'explica per la misericòrdia i l'amor al proïsme. Ara que, no sense esforç, tinc aquest tresor, que com hem vist passa per no donar i rebre, per no trucar i que et truquin, per completar aquest cercle joiós, d'aïllament total, solament em manca no trobar-me gaire a mi mateix myself; que no sóc jo en realitat, sinó un altre que tot el dia em parla, intenta acollonir-me amb les pors més diverses i pretén fer-me creure que ell sóc jo, però jo sé que tan sols és un conegut que només se m'assembla força amb el to de veu.