1 de març. Luis Enrique marxa a final de temporada. El Futbol Club Barcelona esgota els seus entrenadors fins a trinxar-los, convertint-los en éssers molt desagradables. Si ja véns malcarat de casa, com és el cas de Luis Enrique, pot convertir-te en un terrorista de l'empatia. Això no obstant, sóc amant dels petits detalls que expliquen conceptes més complexos, valgui l'exemple per excusar l'asturià. Jo he vist un barcelonívol al Camp Nou dir-li absolutament de tot a Xavi Hernández al minut tres de la primera part. A Xavi Hernández, minut tres, zero a zero i jugant contra Osasuna. Això no ho veus enlloc, el meu nebot no s'ho podia creure, pobret. Li va dir de tot. Quan vaig preguntar a aquell senyor què havia fet Xavi Hernández per posar-se d'aquella manera, em va dir que no tenia res a veure amb aquell partit, sinó que l'estava insultant per una passada defectuosa que havia fet contra el Sevilla dos mesos enrere. Això és pel dia del Sevilla —em deia, el filldeputa.
El Futbol Club Barcelona està format per una caravana d'insectes coleòpters pilotívols femtosos certament notable, i el Camp Nou és l'hospital on van a extreure's les boletes de caca que duen aferrades al llom. No hi ha una comunitat de persones humanes que expliqui millor la part més fosca de Catalunya.
3 de març. L'hereu de casa ja articula alguna frase més o menys entenedora. Aquest avenç l'ha convertit en un autèntic dictador. —Vine, papa, mira, mira, aquí, put aquí, papa, seu, seu, AQUÍ! AQUÍ!—. T'agafa la mà i et fa seure allà on considera oportú. Ha convertit casa nostra és casa vostra en casa d'ell. Ara és el seu cortij particular. El que no sap aquest petit dictador de somriure manyac és que es troba dins d'una moratòria de llibertat total que venç pròximament i que aviat anirà més recte que un pal d'escombra. Aquestes bestioles treuen el millor de tu; però no perquè tu siguis especial, sinó perquè et veus interpel·lat per un xantatge emocional continu que t'incita a salvar-lo i acabes convertint-te en una mena de Sant Jordi total. I a bodes em convides.
4 de març. No tinc Instagram però em fa l'efecte que hi deuen passar coses interessantíssimes. Deu ser el festival de la tonteta del contrapicat competint amb el tontet de la manuella. Jo tinc molta feina. Canelobre i circulen. Vaig tenir Facebook una temporada. Curta. Em va semblar una oda al xampinyó de llauna de primera divisió. Els amics —amb totes les reserves del terme— de Facebook eren com els del món real però explicant-te coses cada dia i amb moltes faltes d'ortografia i un lèxic macarrònic. Els amics expressant-se per escrit, que ve a ser com fer-ho de paraula però fent-te detectar amb tota la nuesa fins a quin punt tenen dificultats per comunicar-se xddd muapa tekiero xat ya. Tenia amics que pel fet de veure'ls escriure coses al Facebook vaig esborrar el seu telèfon per sempre; jo vaig entrar-hi amb tota la il·lusió de mon per fer-hi més amics i Facebook em va fer perdre'ls tots.
Anit, mentre escrivia al dietari, pensava que el castellà m'ha perseguit tota la vida. És un cobrador del frac de primera categoria. El principal obstacle per escriure bé el català és tenir la capacitat de treure't el castellà de sobre. D'extirpar-lo. Entenguis-me-se que se-té que entendre. Jo fa quatre anys que m'hi vaig posar i encara no m'he espolsat les rèmores del tot, i espera't assegut. A aquesta colla de saltimbanquis de tercera que diu lluitar pels drets del castellà a Catalunya els tinc apuntats a tots en una llibreta.
7 de març. Demà el F.C. Barcelona guanyarà 6-1 al PSG. Perquè quan dic que el Barça és una merda —seguida d'una caravana de coleòpters carregats d'esquena — és perquè és una merda, però és la meva merda.
Anit, mentre escrivia al dietari, pensava que el castellà m'ha perseguit tota la vida. És un cobrador del frac de primera categoria. El principal obstacle per escriure bé el català és tenir la capacitat de treure't el castellà de sobre. D'extirpar-lo. Entenguis-me-se que se-té que entendre. Jo fa quatre anys que m'hi vaig posar i encara no m'he espolsat les rèmores del tot, i espera't assegut. A aquesta colla de saltimbanquis de tercera que diu lluitar pels drets del castellà a Catalunya els tinc apuntats a tots en una llibreta.
7 de març. Demà el F.C. Barcelona guanyarà 6-1 al PSG. Perquè quan dic que el Barça és una merda —seguida d'una caravana de coleòpters carregats d'esquena — és perquè és una merda, però és la meva merda.
8 de març. El F.C. Barcelona completa una nit memorable i tinc un record per Josep Lluís Núñez.
16 de març. Eleccions a l'Ateneu. Ha guanyat la crosta i han perdut els meus. Uns socis que no voten una candidatura formada pel Xavi Noriguis, la Marina Porras i l'Anna Punsoda mereixen ser enduts per un vendaval a l'altra punta de l'Atlàntic. Així agafin tots unes cagarrines tan macabres que es quedin amb la pell i l'os, per no allargar-me.
Fa anys vaig fer-hi un curs d'escriptura, a l'Ateneu. Mig curs, concretament, perquè allò no donava per gaire més. La nit abans del primer dia vaig conèixer el Salvador Sostres i l'endemà m'hi vaig presentar fent rotets de gintònic british style. A l'hora de fer la presentació a la resta d'alumnes vaig quequejar una mena de discurs que no tenia ni cap ni peus. Una entrada lamentable. La senyora que ens feia de professora era molt bona dona i hi posava molta voluntat però no em va ensenyar res, pobreta, tret de descobrir els contes de Calders. I aquí em teniu, escrivint com em surt de l'avió, i tenint molt clar que si mai escric una novel·la, l'escaleta que tant d'interès van tenir en ensenyar-nos me la passaré per l'Arc de Berà; o escric a raig, o m'estimo més sortir a fer un cucurutxo.
16 de març. Eleccions a l'Ateneu. Ha guanyat la crosta i han perdut els meus. Uns socis que no voten una candidatura formada pel Xavi Noriguis, la Marina Porras i l'Anna Punsoda mereixen ser enduts per un vendaval a l'altra punta de l'Atlàntic. Així agafin tots unes cagarrines tan macabres que es quedin amb la pell i l'os, per no allargar-me.
Fa anys vaig fer-hi un curs d'escriptura, a l'Ateneu. Mig curs, concretament, perquè allò no donava per gaire més. La nit abans del primer dia vaig conèixer el Salvador Sostres i l'endemà m'hi vaig presentar fent rotets de gintònic british style. A l'hora de fer la presentació a la resta d'alumnes vaig quequejar una mena de discurs que no tenia ni cap ni peus. Una entrada lamentable. La senyora que ens feia de professora era molt bona dona i hi posava molta voluntat però no em va ensenyar res, pobreta, tret de descobrir els contes de Calders. I aquí em teniu, escrivint com em surt de l'avió, i tenint molt clar que si mai escric una novel·la, l'escaleta que tant d'interès van tenir en ensenyar-nos me la passaré per l'Arc de Berà; o escric a raig, o m'estimo més sortir a fer un cucurutxo.