18 de març. Si mai algun sonat m'edités aquest Dietari d'un home a estones fabulós, el començaria així: «I les que no us explico, Maria Antònia».
Ha tornat a passar. Hi ha aquesta mena de pares molt concrets. Entren amb el seu plançó a la cafeteria com un tifó i comencen a parlar-li amb veu alta per explicar-nos a tots què faran avui. —I avui anirem a veure l'avi, oi, rei? I després al parc a jugar amb el Martí—. Educar els nens és saber dir no i educar els pares és saber dir: Escolti: calli! El seu nen encara no parla però li agradaria molt de fer-ho per poder dir-li: Calla, plom!; i jo sóc aquí precisament fugint del meu, de nen, que aquest sí que parla, li ho ben juro. Calli.
19 de març. Diumenge. Sant Josep. Des que sóc pare he sortit al carrer havent oblidat de pentinar-me unes quinze vegades. Cosa que abans de no ser-ho no m'havia passat mai. La primera fou quan va néixer el Roger de Llúria i Lopamer. Feia dos dies que m'estava a l'hospital sense dutxar-me i en vaig sortir amb un aspecte lamentable, amb dues banyes apuntant a zones ben distintes. En adonar-me de la fila que feia, no em vaig tenir prou i vaig entrar a esmorzar a la pastisseria més turbo-pija que vaig trobar, sentint fins al moll de l'os que l'aspecte me la bufava completament. I és aquesta la metàfora: ser pare m'ha alleujat en bona part la carregosa jeca del jo.
Aquestes manifestacions d'unionistes reclamant pa amb oli em tenen molt inquiet. Hi ha molts lletjos. És una cosa que s'ha de veure, jo només he vist tants lletjos junts a Cornellà-El Prat i dins de Galerías del Tresillo, dos espais que són cosins germans. Aquesta colla vindrien a ser com Doble Mechero però en llibertat, amb tota l'alarma que això comporta. Perdran el referèndum perquè no en són prou, perquè no trobaran el nom en català del col·legi electoral i per lletjos. Lletjos en el fons, en la forma i sobretot de prop. Lletjos de manera objectiva. Feos por derecho, per dir-ho en la llengua de Manolete.
Ve la primavera, l'ensumo, i quan d'un cel blau del nord somriguin núvols blancs i bufi el vent, i els teus pulmons s'inflin com veles i el sol t'escupi un raig al front; quan els pit-rojos i les caderneres, els gats, les garses i els mussols refilin a l'uníson una melodia que tens al cor, potser comencis a sospitar; quan recuperis tots els fragments d'aquest naufragi que és la memòria, d'aquests parracs ja no en direm corbata, d'aquesta espelma ja no en direm llum; quan a la fosca nit salvatge l'udol dels llops convocant la lluna recorri calfreds als petits cossos dels vostres fills, és que tot torna a començar. I ja prego perquè no marxi mai.
20 de març. Anit pensava que sóc poca cosa —en fons i forma, en importància i en volum— però mogut, en moviment continu. Els qui som menuts i sense carrera científica, si no ens movem i xerrem molt, la tendència a desaparèixer és irremeiable. Als incauts, als qui es deixen enlluernar pel meu temptador efectisme, la meva vèrbola en constant expansió acaba per confondre'ls i creuen que sóc alguna cosa de més abast. Sóc com aquelles aus de vol gallinaci que despleguen unes ales de moltes coloraines, de poca importància però amb una capacitat notable per triplicar-me el volum amb un senzill truc de miralls.
La somnolència comença a fer-se cada vegada més present i crec que té ganes de quedar-se a destorbar-me una bona temporada. Hauré de fer-me més amic meu del que sóc ara perquè si no les passaré putes. Que algú m'expliqui per què quan no pots dormir només et vénen cabòries insanes que, cap a quarts de quatre, poden estar fent-te imaginar a ton fill patint tota mena d'accidents. La somnolència, de tot el ventall de camins que té per fer-te córrer, sempre et tria el que fa més pujada.
21 de març. El pitjor de ser imbècil no és ser imbècil: és la feina que dónes. A dos de nou tenim reserva per sopar a l'enèsim restaurant amb pretensions de Barcelona. Hi he quedat amb els quatre amics que em queden després d'haver-me tornat un imbècil social de primera divisió. Mitja hora esperant una parella a la porta. Es presenten mitja hora tard i sabem —perquè ho confessen— que mitja hora abans de l'hora del sopar estaven passejant el gos per Cardedeu. Cardedeu. Els qui sempre arriben tard ho solen fer per culpa del trànsit i perquè són uns fillsdeputa. L'escrot em pot agafar unes dimensions que no creuríeu de cap de les maneres. La puntualitat ha deixat de ser un valor per convertir-se en una andròmina del passat. Els qui encara som puntuals ens hem convertit en unes persones molestes, extemporànies, llepafils, tristes, antipàtiques, marginals, al llindar de l'extinció. Si el gos és meu i m'ha de fer arribar tard el faig pixar per la finestra.
24 de març. El Miquel Bonet, comte del Baix Camp i baró de Miami, més tropical que l'Almendrado, en la seva incansable cerca de la veritat, pregunta: «El que m'interessa saber és si la corrupció del Sistema justifica que els seus súbdits ens toquem la pampa o si hem de remar més». La pregunta, en els temps que corren és pertinent. I quan dic els temps que corren no em refereixo a la corrupció, que ens és tan pròpia com la gana, sinó aquests temps nostres de desconnexió total amb el deure d'un, pel fet d'estar rodejats de les influències més negatives. Si el Miquel hagués parat atenció a la paraula de Jesús de Natzaret —tan vilipendiada, tergiversada, i violada fins a la nàusea per aquesta crosta mil·lenària anticristiana que roman al costat del Tíber— sabria que no només hem de remar més, sinó que ho hem de fer encara millor. Llegia fa poc: «Alguns teòlegs han afirmat que no es tracta de saber si existeix Déu, sinó de si resulta d'utilitat comportar-se com si Déu existís». Sovint la meva admiració per Jesús acostuma a sorprendre, més o menys com la meva puntualitat britànica. Podeu seure.