Religare

Una de les coses boniques d'aquest món és descobrir l'origen i les evolucions dels mots. Etimològicament «religió» ve de «religare», que vol dir tornar a lligar-nos amb Déu, amb el nostre origen, d'allà on suposadament venim. Trobem també una segona branca emparentada, «relegere», que fa referència a rellegir els llibres (la Bíblia), a retre-hi culte. En aquesta segona teoria ja hi juga tant la reiteració com un possible principi d'obsessió cega; com diu Darío Sztajnszrajber: «Si tenés la voluntá de encontrar en la Biblia por qué Argentina perdió la final del Mundial contra Alemania, ten por seguro que lo vas a encontrar, eh».

En preguntar-me què em trobaré quan em mori, o quin va ser el principi de tot, no només de la vida —atès que les explicacions científiques satisfan la meva curiositat—, sinó del principi de l'univers, és aquí on no arribo a sadollar-me del tot. La teoria del Big Bang em deixa com després de prendre'm una Paulaner: em fa pessigolles però no em canvia la vida, diguéssim. Puc entendre que una acumulació de matèria immensa col·lapsi per física pura i esclati, el que no puc comprendre és d'on va sorgir aquesta matèria; per fer-ho senzill: no entenc el pas del no-res a la matèria, el pas del no ser al ser. I aquí és on ve la religió a entabanar-me amb la Creació novel·lada. Deixant de banda les massacres que s'han perpetrat en el seu nom —llegir a Hitchens és com una epifania atea—, és més que evident que l'ésser humà va inventar Déu (amb les variants semàntiques que vulgueu) per donar-se una explicació plausible a les preguntes existencials, però el problema d'aquesta drecera és que demana «tenir fe» en una faula. Una faula realment interessant i a estones ben trobada però faula, i escrita per l'Home. Malgrat que la metafísica de Kant —que prèviament llegí els notables esforços de Descartes i les fabuloses interpretacions de Spinoza— fa un intent treballadíssim per treure's del damunt la crosta religiosa, no és fins que arriba aquest animal, Nietzsche, aquesta pantera de la destrucció de valors preestablerts, aquest picapedrer de motllos prefabricats on eren encotillats tots els seus avantpassats, que van començar a caure les màscares dels místics, habilitant els pensadors posteriors per deconstruir els mites de soca-rel.

Malgrat els avenços —en condicions molt més adverses que les nostres— d'aquests fora de sèrie, segueixo tenint un problema. A la llum de la raó es pot allunyar la religió, però no la religiositat. La religiositat és intrínseca a l'ésser humà, és aquest «relligar-se» però de caràcter secular, entès com una disposició a voler saber qui és el pare de la cosa. La pregunta, des del meu punt de vista, segueix sense resposta. Què hi havia abans del Big Bang? Tant me fa la resposta: I abans d'això? Per què la matèria? Per què el ser i no el no-res? Per què hi ha, quan podria no haver-hi? Crec que l'ésser humà està condemnat a no trobar mai aquesta resposta; potser és aquí, en aquest misteri, on rau la gràcia d'aquest recorregut entre mamífers que parlen. Ja només crec en déus terrenals, des de Schopenhauer fins a Houellebecq, des de la meva mare fins a Messi (cognom que vol dir messies segons la càbala que resulta de multiplicar 10 per la meva fe), però prometo seguir intentant-ho, perquè la meva vida és el camí que va d'una obsessió a una altra.