Dietari d'un home fabulós (Capítol 23)

Tardor. Marina Porras. El podcast «Les coses fonamentals», que presenta i modera. El nom que ha triat de moment és exacte. Al segon programa [aquí l'enllaç] Enric Gomà destrossa, en poc més de nou minuts, prop de 70 anys de propaganda castellana sobre la literatura catalana en castellà. Costa de creure però no faig broma, són els nou minuts més èpics del que portem de s. XXI. Dels deu segles d'història de Catalunya, diu Gomà, els quatre primers el castellà no el parlava ningú; ni Ramon Llull, que ho sabia tot, el parlava; del XV fins a 1870 només es parlava en castellà a la cort i en l'àmbit mercantil, però al carrer no el parlava ni el tato. No us faré un resum de la resta, dels contrapunts necessaris de Vila i Cutillas al festival de Gomà, perquè vull que l’escolteu tot, dues o tres vegades, i que el descarregueu, com he fet jo, per tal de tindre'l a mà quan de Catalunya no en quedi res. Una epifania. 

Em ve de cara de conèixer Abel Cutillas. Com que ho afirmo en tant que imbècil social, la cosa té el seu gruix. M'interessa pel fet que l'intueixo tan sanguini com jo. Quan sovint diu «i totes aquestes merdes» per resumir els sobreentesos, m'hi veig, m’hi veig del tot. Va al gra, diguem-ne. Crec que podria ser indicatiu per travar-hi una amistat ferma, que d'esdevenir, m’encarregaria de malmetre i decebre i tocar de mort per manca de temps, esclar.

Tenir dos fills va ser una gran decisió, ara et limites a veure la vida dels altres mentre tu dirigeixes una empresa de transport. The Others, podria dir-se l'empresa. 


Primers d'hivern. «La vista desde aquí. Conversaciones con Valentí Puig», de Ignacio Peyró. A mesura que la conversa entre aquests dos liberals-conservadors de gruix va solcant-me, m'assalta el record d'un paràgraf de Miquel Colomer: «Com que em considero mediocre, ataco i critico la mediocritat. Els defectes que més ens molesten dels altres són el reflex dels nostres propis defectes. Retallo una pàgina de "Culturas" de LV. És la crítica de Masoliver a una novel·la de Landero, Retrato de un hombre inmaduro. Calla, dic, aquest deus ser tu. Efectivament. Sóc enamoradís i indecís, una mena de veu sense història que ha tractat sempre, sense aconseguir-ho mai, de forjar un caràcter i pensament propis. Tot fallat. Influenciable i camaleònic, mudo de pell i de pensaments segons l'última persona amb qui hagi parlat o segons el darrer llibre que hagi llegit. No hi ha res meu. Tot és dels altres.» 

Que ha estat fent tombs dins del meu cap, professor Colomer? Com ho ha fet, amb quin permís, confessi! Pel meu gust, l'últim llibre bo que llegeixo em fa bellugar massa les certeses de què m'havia alimentat l'anterior. Per a no morir de pena amb lectures tan eclèctiques i arguments tan contraposats, penso que finalment, a llarg termini, podré ordenar-ho tot una mica i adonar-me que malgrat que hagi canviat molt de parer en aspectes fonamentals, l'important no és tant on et trobes en cada moment —l'immobilisme ideològic és fill del dogmatisme—, sinó si ets noble en defensar-ho. Si quan ho estàs defensant, hi creus.

De les converses de Peyró amb Puig en trec aquesta seguretat que desplega Valentí Puig per atacar el postmodernisme. El fill més espavilat del postmodernisme és el relativisme, entenguis espavilat només com a veloç. Quan et sobreposes als seus paladins, de Nietzsche a Agamben passant per Foucault, malgrat l’impactant foc d'artifici que suposa l'eròtica de la destrucció total i el caos —valgui assenyalar que pel que fa a Foucault l'anàlisi sobre les formes invisibles del poder és definitiu—, no deixen de ser lectures juvenils, dit amb l'accepció més junglívola del terme. Per bé que quan tens 23 anys pensis tot el contrari, sense la família i l’amistat som falgueres de sotabosc. Garlaires efectistes. Creure en l’amor a certes formes de subjecció no és opcional, és un deure moral.

Arran del llibre ordeixo una definició. Una conversa interessant, per definir-la enllà d'estereotips pedants, no és un desplegament de coneixements cultes al voltant d'una taula de marbre, sinó aquella conversa que és capaç de planar per sobre de clixés, tabús, prejudicis i cultura pop de masses. Es pot donar en qualsevol moment i àmbit, no es tracta de parlar sobre alta cultura, ni cal trobar-se en cap espai regi, sinó per ventura, d'abandonar la conversa havent sofert algun dany en la bastida que suporta les teves conviccions. N'he tingudes a peu dret, al carrer, absolutament sobri; i també desmanegat, força ebri, en un banc de fusta atrotinat. Una conversa interessant és la que segueix desplegant-se, amb la imaginació entotsolada, quan ja ets tot sol a casa.



Enceto «Dones que dormen», de Valentí Puig. Vaig per ell sense pietat. Una frase del dietari que interpreto com un fatalisme insalvable: «Mai no serem tan humans com el dia de la derrota.»


Nit de Nadal. El Nadal, entès des de la creença religiosa o des de l’antipatia més indiferent, és l'arma més efectiva per recordar-te que et fas vell. El ressentiment inicial que em provocava, induït per l'enveja i la nostàlgia que neix de la manca d'una família diguem-ne mig normal, aquella por cerval a reviure un any rere l'altre les misèries, les carències afectives més insospitades i els sobreentesos més feridors, ha esdevingut en una conformitat simpàtica. Acrítica. L'empenta al canvi que han jugat els meus dos fills petits, llurs il·lusions d'intensitat vietnamita pels regals, l'abocament explosiu a l'hedonisme més pur, ha estat determinant, total.