Sant Esteve. Sant Esteve Sesrovires. Reunió familiar per la banda Real Madrid. Territori espanyol. Menjar i beure per a un regiment. Mentre travesso el poble miro a banda i banda per veure si em trobo la Rosalía, però no hi ha sort. Artista pop total. El futur la mira amb la por de qui entén que serà engolit sense pietat. I trobo que està com un tren d'aquells que du cotxes. Carregada. La reconquesta de la llibertat va començar aquí mateix, al capítol 23. Quina cosa. Quins malucs. Em recorden els de Beyoncé, tenen la mateixa autoritat. M'agradaria passar unes vacances viatjant de maluc a maluc, prenent notes de les vistes. Trenta dies, sense cantimplora, a l'aventura. Amb el vermut m'enfilo de pressa. A taula hi ha de tot, al pica-pica pots trobar-t'hi éssers d'allò més estranys, s'han entestat a fer-lo progressiu, cada any hi ha més coses. És tot un món, el pica-pica, tanta barreja em desorienta. Canelons de primer, com si ahir no haguéssim menjat, quin disbarat. Me'n menjo dos, menjar després de fart fa de postguerra. Vedella de segon, aquest any és tendre. La família per aquesta banda hem tingut sis nins en tres anys, cinc nins i una nina, pràcticament una plaga. És impossible que es parli d'una altra cosa, sobretot les mares, segons observo amb el tercer vermut. Jo vull parlar de coses profundes perquè el vermut negre em dóna una clarividència esmolada, però no hi ha manera, fins i tot introdueixo temes que trobo eloqüents per sortir de la dictadura, però debades. El meu nin, el teu nin, ai la nina, els nostres nins, els nins del barri, els nins de l'escola, els nins del món, els nins en general i a fons i enllà dels nins una variadíssima temàtica a la banqueta.
El Marc, marit de la Laia, ve al dinar, gràcies a Déu. Anglès del nord i de fa uns anys vivint a Catalunya. Encara tinc viu el record del seu casament. La Laia va acostar-se a l'altar ballant Dear Future Husband de Meghan Trainor a tot drap, amb tal coreografia pèlvica que el Marc va estar a punt de caure a terra. Una entrada total. Definitiva. Una presentació al nuvi d’un altre planeta. El Marc és amb l'únic que puc parlar d'una altra cosa que no sigui de canalla. Ell beu cervesa, a dojo. Com que sóc amb Valentí Puig a Londres, any 1990, li parlo de Margaret Thatcher. Al nord d'Anglaterra, més industrial, em comenta que n'haurien fet salsitxes amb gust de torie, de la Tatcher. El seu pare, que és un home tranquil i bonhomiós, només perdia els papers quan a taula sortia la Margaret. M'ho explica sense cap afectació, sempre amb mig somriure. La conversa deriva cap a uns informes que està fent sobre privacitat a la xarxa i el resum és que el govern Britànic ho sap tot de tothom. Cap a les postres, primer Macallan, el Marc em tira petonets quan no ens veu ningú i m'espanto perquè encara sóc molt català. Els anglesos tenen un sentit de l'humor de primera divisió. El Marc és superior.
McDonald's. Dissabte. Quarta visita en sis mesos al Mediamarkt del Parc Vallès, segona reparació en garantia de la televisió Sharp que vaig regalar-li a mumare. Ara el comandament. La tele es veia de cine però quan no és un nap és una ceba. Avui recullo un comandament nou perquè el vell es menjava les piles cada dos dies, cada 48 hores. Mai vist. Sharp està matant ma mare a disgustos, creu que com es fa vella, alguna cosa fa malament. La pobra. Sharp ha de pagar aquest greuge. A quarts de deu em dirigeixo al McDonald's del davant i em trobo a Xavi «El Loco» —gran guerrer a les batalles juvenils de l'opi— mortificant a xarrups un cafè amb llet de mig litre i llegint La Vanguardia com un marquès. Terrassa que dóna a migjorn, estampa hivernenca de Los lunes al sol però amb un biaix més xarnego que cantàbric. No ens posem al dia perquè entre excombatents de l'opi no cal, enllà d'aquelles guerres tot és secundari, i em confessa que hi ve sovint perquè s'hi està tranquil i et pots endur La Vanguardia i el Mundo Deportivo sense pagar un ral. Tot legal. Seients de pell sintètica de búfal americà. No gaires catalans. L'acompanyo prenent un cafè curt mentre els meus nins es llencen tobogan avall al parc infantil del Sr. McDonald's. Un somni. Fa un matí lluminós. Madurar fa sentit si vas trobant escletxes a Matrix com aquesta.
Les amistats que han perviscut al pas del temps, com la de Xavi «El Loco», em refermen en l'existència d'un cert progrés en les relacions personals. Fer-te gran et fa abandonar la creença que en tot moment cal resultar complaent. Això pot ser una mena d'alliberació, si la línia amb tornar-te esquerp no fos tan fina. En tot cas, com et vegin és un problema dels altres. Comença a ser impossible trobar-te amb algú amb qui no haver de llençar per la borda de cinc a deu frases narcòtiques abans de situar-te, i no són pas garantia de trobar el formatge. Contra aquesta lletania absurda cal respondre amb silenci; amb un silenci que per força ha de ser glacial i que al principi no s'entendrà, com d’entrada no s'entenen les genialitats, però que a pleret i amb fermesa, centrarà l'interlocutor i el farà treure el bo i millor de si mateix. Serà un home nou. A la llarga serà un home rigorós.
L'evolució total de l'Home en societat la veig com dues persones que es coneixen i es troben pel carrer, s'aturen davant per davant, es miren, entenen que no tenen res a dir-se, i sense badar boca segueixen el seu camí. Els italians, en aquest punt, ja estan molt evolucionats. Recordo estar parat en un semàfor d'un poblet de Sardenya, La Pedraia; dos italians que en creuar-se davant meu un li fa a l'altre el típic gest amb la mà de porca miseria i l'altre li torna el moviment. Continuaren com si res, cadascú a la seva: som on sempre, res de nou. Un sol gest i tot resolt. Sense acritud.
Xarneguisme
1 m [AN] [LC] El xarneguisme, pel fet que la societat ens ha atorgat sense demanar-ho una sang amb dues banderes, és l’art de cagar-nos amb tota la legitimitat en la mare que us va parir als dos costats de l'Ebre.
La Roca Village. Diumenge. 30 de desembre. Ple fins a la bandera. Molt francès i sobretot molt xinès. I els sianos, esclar, a la paret nord del K2 pots trobar-te uns sianos demanant-te foc per encendre uns branquillons. El siano és com Hernan Cortés però avançant per territori hostil amb un BMW de l'any 1996. Xinesos fent cua per entrar a Gucci; funcionaris del capitalisme a l’engròs. Idiotes del catàleg. Tant de Gucci com de Versace em sembla xaró des del logotip fins a l'última camisa estampada. Un mocador per al coll per 515€ a Moncler, però escolti, el teixit de què està fet deu tenir unes propietats definitives, masturbants. Descobrim la tenda Sandro, al dessota del cartell hi diu «París» en petit. Només amb una primera llambregada ja noto que la roba té classe. Tinc el costum —tant negatiu per a la butxaca— d'emprovar-me primer la roba i després, una vegada veig que m'escau, mirar el preu. Fa dos anys que busco un bon abric. L'any passat, ja mig marejat, vaig acabar comprant-me un plumífer d'aquests de la marca de moda, dels que al cap d'un mes acabes saludant-te pel carrer amb tots els qui porten el mateix. Sou com un equip: Amics del carrer Major. La Lorena, que és una mena de linx pel que fa a saber-me el gust, remenant per Sandro em troba un abric de llana blau marí que ni fet a mida. Semblo un altre. Em diu que sóc molt més alt. Sap com estovar-me, la molt barjaula. Està molt ben fet, per la solapa i als punys hi té uns detalls en pell que m'alcen per sobre de la vulgaritat amb unes xanques de dos metres. Dins del vestidor miro l'etiqueta interior: hi marca 753€ ratllat en diagonal i al costat 314€. Llumetes de Nadal voltant-me pel cap. Ara encara em sembla més bonic, tres-cents és una xifra diguem-ne que enterboleix però el fet que fa uns dies valgués per sobre de set-cents cinquanta pràcticament em situa a les portes d'una erecció.