Els barcelonins

N'he conegut un puny i els paràgrafs que segueixen s'alimenten exclusivament d’observacions i treballs empírics. Els barcelonins no tenen amics, «creuen» que tenen amics. El que sí que tenen són coneguts, molts coneguts, coneixen molta gent i van a molts concerts. Confonen l'amistat amb estar acompanyat, que és el mateix que confondre l’amor amb el seguiment telemàtic d’un paquet d’Amazon. Tenen molts coneguts però no pas perquè tinguin un caràcter atractiu, o unes característiques sociològiques que facilitin la cosa, són més aviat roms, sinó per mor de ser molta colla i estar situats molt junts; tenen molts coneguts per una qüestió simpàtica, de proximitat, d'aritmètica. Un barceloní ho ha tingut mai una relació profunda amb ningú, llevat d'amb si mateix, i amb «salts endavant» així que es presenta el primer dilema. Si vols veure córrer un barceloní, explica-li un problema. Uns covards de llibre. Són la cosa més elèctrica d'Europa, jo no he estat capaç de conèixer bé cap barceloní; pots fer-te'n una idea vaga, tangencial, però científicament ningú pot afirmar que en conegui cap d'una manera categòrica. La primera vegada que vaig veure dues persones fer-se un petó a l'aire va ser a Barcelona. He de reconèixer que em vaig espantar. Fins i tot es fan petons a l'aire entre familiars, entre pare i fill, entre germans, a les tietes ni les toquen amb els pòmuls, els hi fan a l'aire i deixant un perímetre de seguretat. No es toquen, només es petonegen amb gossos i lloros. Les àvies barcelonines només reben petons per mail, l'última persona que va tocar una àvia a Barcelona va ser un director de Banca Catalana; i la raó era una comissió d’obertura espaterrant, es va deixar endur per l’eufòria.

El petó a l'aire és la metàfora perfecta que explica el barceloní. I tota pedra fa marge, després del petó a l'aire ve un descens directe que els porta a donar la mà tova, i després, ja sense frens, ve la mort en vida. La no-relació, la relació entre morts. Els barcelonins són tots mig zombis. Aquest posat engallat, de líder de corral, capitalí, és un reflex natural de supervivència per no acabar sota terra, van tan estirats per fugir del sot. Hi ha un altre tret únic, i és la ubiqüitat. Ho he observat intentant quedar amb un barceloní. El barceloní és l'únic ser d'Occident que queda amb quatre persones distintes —i a la mateixa hora— per fer alguna cosa el cap de setmana. Les excuses que et disparen cinc minuts abans de la cita poden ser d'una potència bestial. A mi se m'han posat a plorar per dir-me que no podien venir a L'Illa Diagonal. Ploren perquè veuen que ets compassiu i que s'estan sortint amb la seva, ja ets el tercer que entabanen, creuen que acaben de tancar un tracte fabulós enmig de Manhattan, creuen que ets un negoci, un problema a resoldre, ets una probabilitat entre cent. És terrible, no tenen cap respecte per les persones. Per quedar amb el meu primer barceloní vaig necessitar set intents; ell no ho sap però al setè jo ja anava armat, si s’hagués excusat per whatsapp per setena vegada, l'hauria deixat sec a tocar del carrer Aribau.

Deu ser la pol·lució. He arribat a pensar que aquesta mania que tenen d'escurçar les paraules —Barna, finde, whats, Ate, i ferralla lèxica per l'estil— obeeix a la necessitat d'obrir la boca el menys possible per tal de no ingerir més partícules contaminants de les que ja tenen dins del cos, que en són moltes i amb una clara voluntat expansiva i destructiva; només has de guipar-los el color de pell, aquella mena de groc de fetge ferit, barrejat amb el to gris mort del cartró. Fan mal aspecte. Fan cara de fossers, d’autofossers, per ser rigorosos, fan cara d’estar-se cavant llur pròpia tomba des que es lleven. Ahir un barceloní molt conegut a Twitter, un estaquirot de primera divisió, enfitós fins a l'extrem últim de la paciència humana, un tal Xavi Nonyiquis, o Nonyoquis —ja entenc que posar-se un nom a si mateix sempre és una lluita entre l'esperança d'agradar i la paciència d'altri—, m'ha dit per whatsapp que s'està mirant una casa a «Santfe». D'entrada he pensat que parlava d'alguna població de Califòrnia, o de l'interior de Nou Mèxic, la geografia m'agrada i el cervell ha fet dues voltes de campana, però resulta que es referia a Sant Feliu del Llobregat. A «Santfe», tenen una capacitat d'estalvi que enlluerna. Són especials. Són la capital. Són la capital de la superficialitat i la punta de llança de la destrucció de les relacions humanes.