Les converses banals

Les converses banals tenen una importància cabdal, uns condicionants que les fan esdevenir un termòmetre exacte per mesurar les qualitats personals dels interlocutors. Hi ha molt en joc. És un examen per sorpresa, no et pots valer d'haver estudiat molt per defensar-te, hauràs d'ensenyar el que tens dins teu sense cap ajuda. En algun punt és com despullar-te. D'ordinari, hom creu que per a les converses trivials hi ha una convenció internacional acceptada per totes les tribus que et permet dir qualsevol rucada per sortir del pas. Bé, és mentida. N'hi ha que som uns malalts dels detalls i en aquestes situacions que tan lleugerament ventileu us pesarem cada mot i cada gest amb deteniment, i en pagareu el preu exacte amb el nostre menyspreu, si s'escau.

No és cert que parlar del temps sigui un calaix de sastre on abocar el teu nerviosisme. Els nervis davant d'una trobada amb una altra persona humana són només culpa teva, de la teva deixadesa i del teu despit davant d'una situació que jutges menor però que en realitat et supera. Et supera sempre. Es parla del temps quan el temps és notícia, no quan el temps fa acte de presència, que és sempre. No parlem pas de l'oxigen que hi ha a l'aire. El temps és un tema esplèndid, reviscolem-lo del fangar on és. Plou perquè el temps plora quan sent com l'escarnim. A Catalunya no hi cap un sobreentès més. No és cert que preguntar «què fa la mare» et deslliuri de la responsabilitat i abast que du implícita la qüestió. Si et rellisca, no li ho preguntis, si t'interessa de cor l'estat de la mare, interpel·la'l sense aquesta astènia, interroga el veí —per dir-ho a la Bauçà— fins a les últimes conseqüències, informa't realment de com està la mare, no enllacis preguntar-li per l'estat de salut de la mare amb preguntar-li de seguit si encara estiuegen a Creixell.

He estat a l'altura de les circumstàncies alguna vegada, però en moltes altres m'he unit a la festa del mediocre. La diferència —i el repòs de l'esperit— la marca que hi tinc interès, sé que darrere de la conversa banal s'hi troba l'essència dels materials amb què estem fets. L'hi tinc respecte, i últimament, a còpia d'apreciar-ne el valor, aquest respecte està mudant cap a una mena de delit.

La sublimació de la cosa la vaig trobar, com no podria ser d'una altra manera, en la situació més pedestre. Agost de l'any 2010, La Pedraia (Sardenya), vuitanta-dos habitants, tres quart de cinc de la tarda, molt per sobre dels trenta graus. Esperant a peu dret que obrissin l'únic supermercat de la zona (nord de L'Alguer). Un vianant travessa el carrer i s'atura perquè coneix el propietari de l'auto que s'aproxima. Es queden mirant uns segons de gairell. El vianant, aixeca la mà i amb estil italià fa el típic gest del país ajuntant els dits. El conductor el reconeix, abaixa la finestreta de l'auto, se'n desdiu, apuja la finestreta, i li retorna el mateix gest des de dins, amb cara tensionada. Cap paraula, tot dit. La sublimació de la trobada casual entre dos homes. Cap recança, l'estima intacta, la hipocresia derrotada.