L'any 1959 a Calders la cosa
estava calenta. Hom era del Barça, però hi havia matisos. La correspondència
entre ser del Barça i catalanista era força clara per a la majoria, però n'hi
havia d'altres que eren del Barça i prou, sense sobreentesos polítics afegits.
Pensem que la guerra no quedava lluny, i pel que fa a la política, vés a saber
com havia caigut la moneda de les bufetades (o dels morts) a casa de cadascú.
Als pobles, els greuges queden soterrats per les aparences, però romanen
fortament arrelats en la vida interior.
Els diumenges, el meu avi s'enduia llurs vuit fills a fer el vermut a Cal Soldevila, únic bar del poble. Mon pare, que era dels petits, s'havia de partir el vermut amb un germà perquè el sou de secretari de l'Ajuntament del meu avi no donava per a més. Aquell diumenge de 1959 Cal Soldevila era ple, el F.C. Barcelona havia guanyat la Copa del Generalísimo feia pocs dies, i Televisión Española oferia les imatges de l'ofrena de la copa al Camp Nou. No recordem si fou Kubala o Ramallets, o potser Segarra, qui des del mig del camp aixecà el trofeu per a delit de tota l'afició congregada al flamant Camp Nou, inaugurat només un parell d'anys abans.
L'aliatge del fum espès de cigar, plumbi, i l'olor de resclosit, comestible, feien mitjana amb l'alegria del moment. En aixecar la copa, el Cacauero (així n'hi deien per la seva ocupació), barcelonista de pro, s'apropà a l'única televisió del poble per clamar —volem pensar que motivat perquè aquella copa l'havia entregat Franco en persona—: «AQUESTA COPA ÉS UNA MERDA!»
La gentada, a desgrat d'estar escalfada pel vermut, va fer silenci. El Sr. Casajoana, un armari de metre noranta, contraatacà bramant —entenem que perquè se sentia del Barça per sobre de tot i cap dictador genocida li aixafaria la guitarra—: «AQUESTA COPA ÉS DEL BARCELONA!». La multitud entenia però no entenia què collons estava passant. El Cacauero, que a desgrat d'ésser menut, era del morro fort, s'hi tornà: «AQUESTA COPA ÉS UNA MERDA!», i Casajoana, pràcticament amb el plor instal·lat als ulls, va fer: «AQUESTA COPA ÉS DEL BARCELONA!». De seguit va haver-hi molt renou i un intent d'agressió per part de Casajoana al Cacauero que, segons explica la llegenda, necessità la intervenció d'una dotzena de convilatans, tots barcelonistes, per tal d'evitar baixes.
A ca meva sempre hem pensat que tenien raó tots dos, però en aquella ocasió l'amor pel club va prendre un viarany impossible: aquella copa era del Barcelona i una gran merda ensems. I és
així, fill meu, com tots els angles que conformen aquesta comunitat esportiva
foren transmesos de l'avi al pare, del pare a mi, i jo ara te'ls llego amb tota
la manyagueria de què sóc capaç, amb l'esperança que tu també puguis
sentir-te blaugrana, amb joia i sense complexos.