21.04.2021. He entrat a escriure al dietari perquè: sí, tot passa, però primer t'atropella, i alguna cosa haurem de dir. Un senyor psicològicament dinàmic i que escriu molt bé em va dir que, si trobés un fil conductor per aquest dietari, una mena d'història de fons, podria publicar-lo sense ruboritzar-me. No coneix cap dels meus monstres.
No creuríeu el que puc arribar a pensar, com transformo les cases, les coses i les persones que fa trenta-tres anys que veig de casa a la feina i de la feina a casa. És un passeig molt agradable, però que he de transformar en un joc per a no morir-me de pena. Vull pensar que el veí —per dir-ho a la Bauçà— també té, com ara jo, una mena de públic que escolta com parlen les distintes veus del seu cap mentre camina.
Excursionisme, amistat i llibertat. Quan dic «llibertat» no puc deixar de pensar en la Sra. Díaz Ayuso. Sembla que l'hagi inventat ella. És com una mena de Joana d'Arc però amb la psicomotricitat perjudicada, ensopegant i caient al Loira, deixant el control d'Orleans als anglesos fins avui dia.
L'exploració del territori muntanyenc m'ha fet veure que Catalunya és als camins. Barcelona és un borinot que té absolutament imbecil·litzats tots els seus habitants, alimentats d'una vanitat inexplicable. Són tan rucs que se senten especials per poder sobreviure als preus, al fum i a la falsedat innata que suposa tenir només coneguts. A Barcelona no existeix l'amistat, coneixen molta gent i n'estimen molt poca. Quan arribo a Barcelona, fet que allargo el màxim possible, em cauen les llàgrimes, pel fum de les motos i per veure tan de prop l'engany.
Hi ha més veritat en la canal més fressada d'una cinglera qualsevol de Sant Llorenç del Munt que al carrer Numància. Feu l'exercici d'aturar-vos mitja hora al carrer Numància amb Diagonal. Veureu de què són capaços els barcelonins. Al carrer Numància el que hi ha és més trànsit, més mort, més fum i més desconcert. Catalunya, per tant, és als camins. Fora dels camins, dels masos i dels corriols, només hi ha senyors i senyorones de Barcelona a punt de morir per qualque de les catorze causes de mort que els empaiten des que es lleven. Barcelona, sobretot de fa vuitanta anys ençà, és l'arma secreta d'Espanya per acabar amb nosaltres, és a dir: amb la llengua, és a dir: per acabar amb la nació.
De Barcelona no en vull parlar mai més.
22.04.2021. He dinat amb el Pere, un senyor savi. Aprenc més dinant un dia amb el Pere que veient TV3 quinze anys. Aquest país s'aguanta de miracle, s'aguanta per persones com el Pere i una dotzena més. Avui m'ha fet veure les sigles de Tarrasa Información (i la història que hi ha al darrere) presents a la façana de l'antic edifici de Diari Terrassa. Quaranta anys passant-hi per davant sense veure-les, i en podien haver passat quaranta més si no fos pel Pere.
Tinc una visió altament sofisticada de l'actualitat, sóc el teu MC i vinc sempre despullat. D'una setmana ençà que torno a escoltar velles glòries del rap. Els gangsta-falsos i escoltadors de trap de camal curt d'avui dia no poden ni imaginar-se la potència que va tenir el beef entre KASE.O i Metro, explicitat a la cançó «Mierda». 1998. Ai sí, gracias señoro por el dato aportado, diran els jovencivinívols, però jo us dic que això és canell, colla de matats.
Sant Jordi. Hauríeu de llegir «La masa enfurecida», de Douglas Murray. Si totes les frases les comencem amb «com a néta d'andalusos», «com a negre crec», «com a dona crec», acabarem col·lectivitzant el pensament, la responsabilitat i els interessos dels individus en el grup, i al final no podrem sortir de casa sense un megàfon. És pesadíssim. Però a banda de pesat és contraproduent per a defensar aquestes causes generals de les minories. Jo sóc nét d'andalusos, fill de catalans, heterosexual (de moment) i de pell blanca (fins que arribi el juliol), i dec viure a Occident, però aquestes diguem-ne característiques no em defineixen per si soles tant com perquè el meu món giri al voltant d'elles. El món trobo que és un lloc força raonat i raonable on viure, amb defectes com castells que tothom veu i que la majoria volen reparar, i per tant la motivació principal de les persones intel·ligents ha de ser transcendir de les seves circumstàncies personals per a millorar, deixant el camí amb menys pedres de les que s'han trobat. Fer causa general contra col·lectius que tal vegada estan integrats per tantes minories com còdols hi ha a les platges és un joc infantil, pervers i inútil.
Avui parlava amb l'Antoni, últim vestigi del món d'ahir, de com una logística mal entesa pot destruir l'amor d'una família. La logística, importantíssima, no es pot posar mai al centre d'una família. Si la poses al centre, el valor de cada membre de la família es cotitza per com serveix a aquesta logística. No vull que m'estimin perquè he recordat que faltava paper de cuina. No vull una família que aspiri a funcionar com Amazon. Al centre d'una família hi ha d'haver l'amor.