01.05.2021. Més de sis mesos sense fumar. Quan feia un mes que no em nicotinejava, en un acte desesperat per la carència, vaig disposar la família en fila —en especial a un nen de tres anys i a un altre de sis— i els vaig fer encarar una excursió de cinc hores per la muntanya. Amunt i avall. Podríem afirmar que, enllà d'atenuants cosins germans de l'excusa, vaig estar a punt de matar-los de cansament per tal d'esbargir-me.
Quan deixes de fumar has de pensar moltes coses, i d'aquesta necessitat en va germinar l'excursionisme, perquè pensar i caminar són dos sinònims confirmats. A tots els qui em comenten el tema de l'estalvi econòmic que suposa deixar-ho, a banda de pensar que ja torno a ser davant de la cara previsible, avorrida i flegmàtica del món, els dic que de moment no tinc problemes econòmics, que el que tinc són moltes ganes de fumar. I reblo que, si la intenció fos la d'estalviar, sobretot la d'estalviar-me haver de sentir ocurrències gastades per manca de sang a les venes, el que hauria de fer és no tornar a parlar amb ells mai més.
Hi ha casos molt clars on hauríem de sancionar els amics —i els coneguts— retirant-los la paraula. Anunciant-los a la cara, in pectore, una retirada de la parla de tants dies: de quinze dies, per exemple; retirades temporals i graduals —com al waterpolo— en funció de la gravetat de la rucada gratuïta que t'hagi disparat. La relaxació en les converses banals és insultant.
De moment, ateses totes les implicacions sentimentals (en especial una tristesa molt pregona), físiques (la millora no passa de «lleugerament perceptible») i fisiològiques (aspecte que demana capítol a part de probiòtics i laxants naturals), recomanar a algú que deixi de fumar em sembla rampellut.
02.05.2021. Sant Cugat. Els rics de Sant Cugat han aconseguit una cosa extraordinària: que els seus fills, quan van amb la colla, se'ls vegi a tots contents. Tots molt contents i d'una manera esclatant, centrífuga, cap a fora, com si haguessin trobat l'alquímia per transformar els béns dels pares en benaurança. Són molts anys passejant per Sant Cugat, molts anys d'observació. Només de pensar-hi ja m'entren calfreds, però si per desventura hagués de tornar a ser un noi jove, un noi d'aquests que queda amb els amics a les tres de la tarda, m'agradaria ser un noi de Sant Cugat. I tenir les dents tan blanques com ells. I les vambes, voldria tenir unes vambes i unes dents tan blanques i que em fessin tant joc com a ells.
04.05.21. Aragonès anuncia la conformitat catalana al final del toc de queda, però tot seguit ens recorda que «hem de seguir lluitant contra la Covid-19». Ho diu amb aquella tensió, amb aquella importància, sembla que la seva circumspecció neixi del fet d'aguantar el pes de totes les tensions d'Orient Mitjà. No el trobeu graciós? A mi el Sr. Aragonès em fa pixar de riure. Sobretot quan es posa solemne, però definitivament quan intenta posar-se vehement, quan fa veure que està molt enfadat, si aleshores no et surt un somriure, és perquè cobres del partit.
05.05.2021. No la vull conèixer, ni en el sentit convencional del terme, ni molt menys en el sentit bíblic. Una persona adulta sap quan el perill el sotja, sap perfectament que l'amor comença amb un somriure, i que quan s'inicia aquest enorme dispositiu totalitari, el terreny on es dirimeix la inevitable carnisseria sentimental és el de l'adolescència.
Esdevenir més savi passa per una lluita constant contra el fet de voler agradar. ¿No le parece a usted?