07.05.2021. Coneixem, sense avís previ, el Sr. Con Mucho Gusto. Sortint de l'escola dels nens anem al parc de Vallparadís, on se celebra la festa de l'aniversari del Jean-Paul, company de classe del Marc. Els pares de l'homenatjat han contractat un animador. És una mena d'home-orquestra que fa ballar els nens, fa gossets amb globus, bombolles de sabó gegants amb un gadget self made, etcètera. El barrabum que hi ha és considerable. La multiactuació de l'animador no s'acaba mai, i els pares cada cop anem més tocats per mor de la cervesa de llauna (barata i horrible), que corre a dojo. L'animador realitza diversos conats de marxar, en un d'aquests se'ns atansa per facilitar-nos una targeta de serveis, i cada vegada que respon les nostres preguntes, comença la frase amb la construcció «con mucho gusto». Diu coses així: «Con mucho gusto, pues sí que podría realizar el servicio en un domicilio particular, como no, con mucho gusto». Per bé que no sabem com es diu, entre nós comencem a anomernar-lo «Sr. Con Mucho Gusto». Per ventura, la conversa entre pares perjudicats, i cansats, ens duu a elucubrar sobre la predisposició d'alguns homes i dones a comportar-se de forma servil, amb aquesta mena de posat avant la lettre per a complaure que resulta absurd i que fereix. Se't posen a sota i t'obliguen a tu a estar jeràrquicament per sobre, cosa que no has demanat i per tant és una situació sobrevinguda i injusta. És una sensació. Però la idea central és el concepte «servil», i vull que visitem l'Alcover-Moll: «Pertanyent o relatiu al serf, a l'esclau; propi de gent sotmesa, mancada de llibertat».
Hem d'esmolar l'enginy i triar amb cura els qualificatius per mantenir la conversa i que el tuf imperialista-català no se situï al centre de la cosa. L'oportunitat que ens ofereix Con Mucho Gusto per tocar un tema tan delicat, i aquell ànim guspirejant, fill de la birra més barata de la comarca, habilita clarament la possibilitat de, tot estirant aquella veta, creuar la ratlla i caure en l'acudit fàcil. Cosa que acaba passant, esclar, perquè estem fets de grandesa però també de carn, i recreem situacions fictícies on Con Mucho Gusto accepta realitzar-nos tota mena de serveis per deu euros al dia; serveis absurds, però, on respira millor l'humor sinó en l'absurditat? No voldria, de cap manera, emmascarar la baixesa moral que va planar sobre el final d'aquella conversa entre pares de família catalans a propòsit del Sr. Con Mucho Gusto, qui va acabar marxant, molt a desgrat seu.
08.05.2021. Viladecavalls. Gent ferma i de poques paraules. El casal de tota la vida, enfront del qual hi trobem el bar amb terrassa que li fa la competència, i un pavelló amb camp de futbol adossat que només pot ser fruit de la mà de ferro d'un cacic. Enorme, fabulós, vorejant la presumptuositat. Segon embat de la carrera esportiva del Roger. Tornada del partit contra l'E.B. Rosella. Li he promès al Roger que quan faci la primera cistella li compraré un nino que cobeja per sobre de tots els altres errors d'infantesa. Un que val disset euros, de la família dels Goo Jit Zu, fonamentalment una estafa que pagaré con mucho gusto. El partit resulta més equilibrat que el que vam jugar a casa, atès que el Rosella treu l'equip B. Pel que fa a l'actuació del Roger, la jugada més destacada ha estat una on ha lluitat molt una pilota dividida, i l'àrbitre li ha xiulat falta en contra. Hem de veure com evoluciona la cosa.
09.05.2021. Diumenge. Barcelona, una ciutat idiota, una ciutat de franquícia de pela amb deu. Els barcelonins, pobrets, ja fan cara de coulant industrial. L'home que xiula ha arranjat i decorat (aquí rau la inquietud) el terrat de la seva Comunitat. L'ha pintat, i en un pany de paret hi ha penjat com una mena de haima d'estil nòmada del Sahel, però tanmateix a primer cop d'ull la instal·lació evoca una situació castrense, com de cau terrorista islàmic. Dita tensió només es veu alleugerida per una taula i unes cadires sinistres, que indiquen que no hi poden haver terroristes a prop perquè cap líder tribal admetria aquesta catàstrofe estètica. L'home que xiula és capaç de tot, hi ha coses que no les escric per no infligir-me un dolor tan personal, tan punxegut. El soci ha continuat debanant-se el cervell i ha col·locat estratègicament unes plantes de plàstic espantoses. No hi ha dret, aquell terrat està demanant a crits uns parterres amb una vegetació soferta però lleugera, alguna cosa refrescant. De tot el conjunt, potser les plantes de plàstic és el que més m'ha afectat interiorment, un mal que a hores d'ara encara em fa forat. Segueix l'acció amb «uns quadres» clavats a la rereguarda de la haima, uns quadres que segons manifesta, ha arreplegat d'uns contenidors. Aprofitar és un honor, però, per què hi ha aquesta cultura d'agafar tot allò que no necessites només pel fet que és de franc? Hi ha penjats, en total, i sense cap idea de proporcionalitat, quatre quadres. Quatre quadres tristos. El primer és un quadre a l'oli pintat per un senyor (o senyora) dement, on es veu un gos arraulit a la sorra d'una platja, gos que també escup a la cara de la proporcionalitat perquè l'alçada és incoherent; i el color li juga en contra, d'un vermellós inversemblant, com de mocassí acabat d'enllustrar. Aquest primer quadre no pot generar cap debat seriós. Després hi ha dos quadres a la zona septentrional que tenen un mateix «aire de família». Corresponen a dos bodegons, també a l'oli, que desprenen un tuf d'abandonament, i que corresponen a una categoria molt anterior al vintage, al seu costat, la categoria vintage és la modernitat. Al darrer quadre, el marc ocupa el vuitanta-cinc per cent de la superfície, és una cosa digna de veure, i al mig d'això, com defugint de protagonismes, hi descobrim una litografia que representa un senyor oriental a la gatzoneta. I així tot, estimat lector. Has d'haver esmorzat unes bones penques per pujar a aquest terrat. Per acabar d'amanir el concert, ha col·locat una corrua de llums d'aquestes que es carreguen amb la llum solar, una tirallonga ben llarga de llums, un bon repicó de llums, de tal manera que, si puges al vespre, allà només hi falta un bou embolat.
12.05.2021. Mentre em dutxo sento un anunci que diu així: «Kia: descobreix el que t’inspira». Has de descobrir el que t'inspira a través d'un Kia. Fixeu-vos com han canviat les coses. Abans, quan tenies una necessitat, estalviaves, entraves a una botiga i t'ho compraves. Ara, les grans empreses, com saben que no ho necessites, com saben que el motoret de fons que et mou és el de la vanitat, o l'avarícia, o senzillament el pur capritx, el que volen és que entris al seu concessionari i que, una vegada dins, «t'inspiris per veure si compres alguna cosa que no necessites». Som molt imbècils però us veiem els trucs, que diria l'Antoni.