2022
A mitjan
gener. Fred rigorós, gràvid. He adquirit un abric que el combat amb banyes de
cérvol, gairebé puc observar d’una manera física com el fred s’arronsa en
veure’l. D'altra banda, l’abric és tan bonic que, l’altre dia, una noia va caure a terra admirada
pel retall de la meva silueta. Sóc el millor dietarista de Catalunya. Sobretot
quan Ferran Sáez Mateu dorm.
*
La imatge
pública de Terrassa l’han clos dins d’un femer infecte. La gent de cor balb el
que vol són etiquetes fàcils i directes a fi de comprendre les coses de forma
immediata. Al seu disc hi han gravat «Terrassa té un
problema amb la immigració». I d’aquella etiqueta passem a la genèrica: «Terrassa
és una ciutat conflictiva». Terrassa cosida, casada a la força amb una mena de problemàtica
latent. Bé, tothom sap que això és rotundament fals. Pinso per a gallines de
granja intensiva. Però l’objecte d’aquests rengles és palesar que aquesta
imatge estereotipada i espúria s’està conreant amb una alegria insòlita també
des d’un mitjà de la ciutat. De la collonada dels robatoris al pessebre de la
Plaça Vella, ara m’enduc el nen Jesús, i ara un bou, i ara els torno, una
collonada que no passa de rotet enmig d’una conversa entre comares, el Diari de
Terrassa n’ha fet una aventura apassionant. Només a tall d’exemple, l’1 de
desembre, l’animosa reportera M. Torras ens informa que «El dia després (sic) de
la seva inauguració, el pessebre va despertar sense el nen Jesús i aquest
dimecres ha despertat sense mula». Els pessebres ara es desperten. Espantats,
suposo. Més avall, ens informa d’un fet insòlit, quan ens diu: «Ja és el segon
altercat que pateix el pessebre oficial de la Plaça Vella». El segon altercat.
La Sra. Torras hauria de saber que per tal que puguem parlar d’«altercat» ha de
produir-se per força una disputa. Cap mula de cartó pedra ni cap nen Jesús de polipropilè
ha disputat mai res contra ningú, per molt injustos que hagin estat els greuges.
Per tant, hem de concloure que parlar d’altercat no és res més que una altra
contribució a la significació estúpida de la mateixa ciutat de Terrassa amb una
mena de conflicte perpetu. Un no-conflicte que arrosseguem com una penitència ençà
del 1999, quan esclatà una manifestació xenòfoba al barri de ca n’Anglada, inflamada
fonamentalment per skins ultres vinguts de Sabadell i Barcelona; però aquest
detall no té gens d’importància, la gent el que vol és que li validin els llocs
comuns i dormir la sesta dels caramots.
*
M’infecto
de Covid-19 per segona vegada en vuit mesos. El doctor Basté ja ho sabia. Anit
vaig fer febrícula i avui tinc un malestar amb nom i cognom. No obstant això, tot
plegat amb una potència semblant a la que ERC està exercint a la taula de diàleg
per a la Segona Victòria Tardofranquista.
Ara no
recordo com, a través de quin mecanisme, el meu interès —diguem-ne— obsessiu va
aturar-se en Ferran Sáez Mateu, així i tot brindo per aquella conjunció. M’hi
vaig enamorar llegint-li «Els bons salvatges», és clar. En acabar-lo ja em tenia al sac. Pel fons
i per la forma. La forma del doctor Sáez sempre és la mateixa: intel·ligible; i
tractant-se dissertacions filosòfiques sobre assumptes de certa complexitat, no
és poca cosa. He continuat cruspint-me dues entrevistes amb motiu d’un parell
de llibres seus, he seguit devorant una conferència brillant sobre Montaigne,
zruscant-me una altra sobre Stuart Mill, y lo que te rondaré morena. Ara estic
immers en el dietari «La vida aèria», fet que està empenyent el meu enamorament
cap a terrenys que ja fan paret amb la bogeria. Abans de conèixer l’obra
escrita i contada de Ferran Sáez jo era un petit gipsy-idiota, és a dir: un
idiota nòmada, un perill dinàmic. Tenia intuïcions vagues sobre algun tema,
però després de Ferran Sáez les meves intuïcions han estat encimbellades fins
al Pollegó Superior del Pedraforca, i en aquell indret tan regi, han estat
ordenades i classificades d’una forma divina, fins a esdevenir conviccions
inalterables.
*
Josep Pla, parlant de
democràcia: «Catalunya és infinitament més democràtica que Anglaterra, França,
Alemanya i Itàlia. Aquí no hi ha ningú important, tothom és igual, per això els
catalans som tan grollers». Josep Pla sempre ha dit millor tot allò que tu
puguis dir, és com una mena d’app del s. XX que et retorna els pensaments
millorats, fent-te adonar que si vols escriure alguna cosa, sempre, qualsevol
rengle, paràgraf o plana que consideris ben dita, habitarà per sota del seu
esguard sorneguer.
Ara que estic descobrint
la geografia del Principat —i del nord del país que ens van manllevar al Tractat-Robatori
dels Pirineus (1649)—, i en algun punt aprenent a odiar amb fonament tota
la xavalla que circula impunement pels camins amb aparells destructius: cotxes
4x4, ranxeres Ford Raptor, furgonetes, autocaravanes, motos de trial, d’enduro,
de motocròs, bicicletes de muntanya, bicicletes elèctriques, bicicletes
elèctriques amb aparells de música adossats, etcètera, Josep Pla m’ho diu
millor del que jo m’ho he dit a mi mateix dotzenes de vegades: «L’única manera
de viatjar i observar alguna cosa és anar a peu i amb tota la calma. Fora d’això,
tot són il·lusions de l’esperit d’una intranscendència total».
Crec que en bona part escrivia tan bé
perquè caminava molt. Deia que fumar l’ajudava a trobar l’adjectiu, i a fe de
Déu que hi ajuda, però caminar t’habilita la idea, que és prèvia i condició
necessària perquè seguidament puguin néixer els adjectius.
Trescar el territori tenint cura de
posar nom a la geografia —rius,
cims i colls—,
t’ordena. El que t’ordena és saber on ets, i no les deixalles postmodernes que
deriven del «trobar-te a tu mateix» (sic). A tu et vas descobrir pels volts del
mig any de vida, tanoca de les dents, que és quan comences a desenvolupar
consciència de tu mateix. Actualment, ets un lluç de trenta-cinc anys que
viatja a propulsió pensant que descobrirà alguna cosa profunda de si mateix, i
l’única cosa que estàs fent és aplegar una col·lecció de selfies que certament
t’expliquen, expliquen com n’arribes a estar, de perdut, galundro.
*
Surto a córrer a zero
graus, ho sé perquè si a casa hi marca dos graus, al parc n’hi ha dos menys.
Això es produeix pel fet d’estar enclotat i perquè hi passa un torrent. He vist
un senyor fent una mena de taitxí al parc i he recordat que totes les
aproximacions místiques orientals, en realitat, amaguen unes ganes molt
pregones de dormir.
Entro al despatx fent unes passes fortes a dretcient,
i l’espetec del parquet fa aixecar una cella a S., que em mira i riu. Li
pregunten — crec
que a Catalunya Ràdio— a Maria Carme
Junyent, aquesta dona tan intel·ligible, què és una llengua? I diu aquesta cosa
tan bonica i, per tant, veritable: «Una llengua és una manera d’explicar la realitat i una
connexió amb els teus avantpassats».
Un puny d’aforismes que em cremen a la llibreta:
- Conec molts antiracistes fins que han de llogar casa seva.
- Envellir és el procés d'entendre sense emmalaltir com la gent té estómac per fer la majoria de coses que fa.
- Ser perfeccionista no vol dir que no cometis errors, vol dir que quan comets errors ho perceps com una traïció a tot el que creus que ets.
- La felicitat té a veure amb l’absència de por, però l’absència total de por és impossible en l’ésser humà.
- Les desgràcies són els nutrients preferits dels demagogs i dels hipòcrites.
- Catalunya és un lloc —estranyíssim— on els adaptats s'adapten als inadaptats.
Rebaixes. La jugada més
impressionant del capitalisme ha estat aconseguir que passem d’anar a una tenda
quan necessitem quelcom, a anar a una tenda per veure si se’ns acut què
necessitem. Aquest canvi de paradigma l’han dissenyat una caterva de genis que,
avorrits de vendre’ns els productes a un preu més o menys ajustat al cost de
producció més el guany comercial, van decidir col·locar-nos-els a qualsevol
preu, fins i tot perdent-hi dobbés, i d’aquesta manera l’engany sembla que
sigui compartit, fet que li dóna un aire familiar.