Els pectorals de Putin
són el Montsec quan vas cap a l'Alt Pirineu: la primera barrera que et
trobes per entendre el seu cervell. És ben sabut que el caràcter de Putin té
molts plecs, i l'indret natural per accedir-hi és pel congost de Mont-rebei. Després
tenim uns ulls petits engiponats en aquella carota oriental d'Ulan Bator. Putin
és una barreja entre Genguis Kan i un poni del Caucas. De fet, quan munta
aquell cavall blanc estepari, és metafísicament un poni muntant un cavall, una
cosa que només es pot veure en les fires més especialitzades. Això no obstant,
el fet rellevant a ca nostra és que la terregada torna a estar molt animada, disparant
a tort i a dret uns judicis baratíssims sobre el conflicte Ucraïna-Rússia.
Abans d'il·luminar-nos amb les seves espelmes sinistres, farien bé de posar al
cercador «Holodomor». Allí podran entendre
una mica què significa Rússia per a un ucraïnès.
Si un règim totalitari i
genocida hagués matat milions de catalans, ja sia de gana, ja sia per mor d'una
enginyeria social destinada a anorrear-nos definitivament —tractant-se
de l'URSS no ho sabrem mai perquè a l'URSS dos i dos feien
trenta-cinc si així ho determinava el Partit—, potser una bona part de la
població catalana també hauria llençat flors al pas dels tancs del segon
exèrcit genocida que empaitava al primer. El genocida que m'ajuda a desfer-me
del genocida del meu poble: també és un genocida, però amb un matís evident.
*
Em
pregunto si aquesta fal·lera pel llegir m'està fent més savi. No tinc ben bé aquesta
sensació. En algun punt, llegir el que em fa és engreixar-me les manies, fer
que prenguin cos. Acaben agradant-me els autors que me les validen, autors que
tenen les mateixes manies que jo, però que saben atorga'ls-hi patent de cors, que
tenen la traça de fer-les passar per excentricitats d'erudit.
L'altra
incidència del llegir, molt més perillosa, és la intensificació de la
indolència. Llegir il·lumina el mecanisme que fa operar les relacions humanes i
em provoca repulsa, m'empeny a distanciar-me'n. Com més veig la tramoia del
teatre, menys m'agrada l'espectacle. Llegir m'està aïllant, per dir-ho ràpid i planer,
fet que patrocina fer-me més amic de mi mateix. A l'últim, direm que llegir és condició
indispensable per tal de caminar per la vida posant nom a les coses. Així i tot,
els danys col·laterals referits he de vigilar-los molt, perquè puc tornar-me un
perfecte psicòpata.
Tots els
temes que, en aquests temps de desmai intel·lectual, s'eleven a discussió pública,
em semblen de nyigui-nyogui, però d'alguna cosa haurem de dir-ne per tal d'aparellar
aquest dietari amb una actualitat concreta. Si Kilian Jornet està en contra dels Jocs d’Hivern al Principat, estem
en contra dels Jocs d’Hivern. Punt. Un punt ben rodanxó. Cal recordar que el
Kilian és l’única persona al món que parla amb les muntanyes i, per tant, és
l’únic que sap què pensen les muntanyes.
*
Els
mitjans de Catalunya haurien de deixar de convidar gent a la ràdio-tele que
s'emocioni, que expliqui dificultats, que ens faci pensar en el cantó costerut de
l'existència. Catalunya en general ha de deixar de mercadejar amb els
sentiments, ha de deixar de crear una societat sentimental, tova, dèbil i
narcotitzada. Catalunya ha d'obrir les finestres i ventilar tots els cervells
botits dels catalans que tractant d'informar-se, només troben clergues darrere
un micròfon oferint fals consol en horari de màxima audiència.
Fa tants
anys que el sentimentalisme barat senyoreja que ja no es tracta d'una dinàmica,
sinó d'una mentalitat, que és una cosa molt més pregona. Les mentalitats
necessiten dècades per canviar el rumb. Catalunya ha de deixar de ser la més
solidària i ha de començar a pensar a ser més forta. Si no canviem la
mentalitat, quan esdevingui un problema gros de veritat, en comptes d'agafar
l'escopeta i defensar la casa des de l'empit de la finestra, buscarem
desesperadament un analgèsic i ens tancarem a resar al soterrani.
Això que
ha quedat dit, en aquest ultradecadent «procés cap al no-res» —per dir-ho com
el famós antivacunes Capità Noctas-Reynolds de Albal— ho ha pogut veure tothom
que no tingui pa a l'ull.
*
A Twitter
hi sóc per una barreja d'amistat (per acomboiar vells amics en la seva soledat)
i d'enyorança de la meva vanitat «elèctrica» de 2014. Una combinació sense
gaire sentit que em recorda el moviment beat psicodèlic dels 60, però travessant
els Pallars amb un Ford Fiesta 1.1. Sento una punxada molt fina de vergonya en pensar
com sortia «a agradar» al bell mig de la plaça pública.
Surto
a córrer molt entrada la fosca. El parc desert. Un fred amb nom i cognom, que
vol fer-se present tota l'estona, com l'Administració Aragonès. Veig una noia gronxant-se
al Pla de Cal Guardiola a tres quarts de deu del vespre. Absolutament sola, només
il·luminada amb les besllums d'un fanal mig boirós. Té una edat en què ningú
sol gronxar-se i aquí rau la cosa. M'agrada molt l'escena, és una imatge de
llibertat pura. Pujo una marxa i avanço fins a l'Horta dels Frares, força
content.